Sota la pell d'un corder

Burxen les portes sense tindre espera.

Rasquen febleses en les parts baixes.

De tant en tant, udolen, sense lluna plena.

Deixen unes ungles marcades, brutes i llargues. 

S’apropen. Arriben. Ja venen.

Sota pells de corder, s’amaguen els llops.

No són només a les muntanyes. 
Són per tot arreu.

Al poble diuen els vells, que ara tenen dos peus.

Rondegen.

Afamats i sedents, no esperen.

S’hi llencen. 

Obren una boca grossa, i claven les dents.

Més covards, per sota, saciats de mentides,

se’ls veu una cua grossa, llarga i negre;

plena de pèls.

Neus Gili Masagué. 2016.-