L'adéu amarg

És la remor amarrada a la penes,

la que porta el mar i arrosseguen les ones.

Quan a la platja naufraguen amb esquitxos de sal,

com vidres es claven dins la pell més fina,

i aterrossen la vida; de negres cristalls.

I al port del cor la fel rebenta,

i en dejú l’omple, l’amargor més cruel.

Sense permís el buit del dol fa cau,

quan a les entranyes, maleït, entra.

A crits desperta el mal més salvatge.

Lliures les feres porten dolor.

La impotència plora sota les llàgrimes.

Fa fred. El vent despulla, i plou soledat.

A l’església jo, i dues campanes toquen a morts.

Neus Gili Masgué. 2016.-