No tots els dilluns són dolents

   Aquell matí de dilluns va despertar-se amb la mateixa desil·lusió que arrossegava des de feia mesos. Ja li era igual aixecar-se a les deu del matí o a les dotze del migdia, en uns dies en que les  hores havien perdut la finalitat de marcar un ritme. Cada dia que passava, el tatxava amb un creu al calendari de la nevera. Les setmanes i els mesos li resultaven eterns . De la mateixa manera que es va despertar amb un cap atapeït i emboirat, l’envoltava un desordre dins d’un ordre, com diria ell. Un munt de llibres plens de pols damunt la tauleta i un feix de factures que s’acumulaven a l’escriptori de l’habitació, s’afegien a uns rebuts retornats del banc, i papers doblegats amb desgana, plens de sumes i restes per tal de fer quadrar uns balanços que no li devien quadrar mai. Les tasses de cafè s’apilaven a la cuina i les mosques ja començaven a fer acte de presència entre plats bruts i olles recremades del cul, que s’amuntegaven a la pica de rentar els plats. Paquets de galetes de xocolata començats i una nevera buida, era tot el que veien els seus ulls.

   Es va rentar la cara amb aigua freda i davant d’un mirall ple d’esquitxos, es refregava amb la mà una barba grisa i negra, que havia crescut en quatre dies. Rascava. Es va posar un xandall de color blau que temps enrere feia servir per anar a caminar i unes bambes. Sense passar per la dutxa, un cabell negre ple de grenyes i gras, li donava un aspecte força descuidat. Va agafar les claus i amb les mans a la butxaca, va baixar fins el primer replà de l’escales per agafar la correspondència de la bústia, que feia dies, no recollia. Ple de propaganda i més propaganda, la va deixar al primer graó, quan va obrir la porta de l’entrada per fumar-se un tros de cigarreta que havia guardat fins apurar-la al màxim. Durant mig hora, va caminar carrer amunt  i avall  fins que va tornar al pis amb un regust amarg de tabac negre, sense un trist esmorzar al cos. A l’entrada, sobre el moble, una mateixa carta li feia recordar aquell dia. Es va aturar uns segons i va sentir ràbia, mentre també s’observava, aquest cop al mirall del rebedor, i es veia perdut com el temps que s’havia aturat amb desesperació.

   L’Enric sempre havia estat un bon treballador, eficient i ben valorat. Amb una carrera brillant d’enginyer tècnic, aviat va trobar feina  a prop de Viladecans en una multinacional d’automoció. Portava deu anys treballant i un bon sou li permetia viure com un senyor. Amb diners a la butxaca i ben situat, durant aquell temps, va fer varies inversions. Es va comprar un pis més gran al barri nou  i un Audi 6 model, també nou. A les vacances, viatjava a l’estranger i sempre amb hotels de quatre estrelles. Les dones li eren de pas i mai s’havia plantejat casar-se, però ben plantat, tenia les que volia. Ell era independent i la vida li era rodona fins que un dia la maleïda crisis va afectar a la l’empresa on treballava. Les vendes de cotxes van anar a la baixa i van haver d’afluixar la producció. L’empresa va començar a veure reduïts els seus ingressos i aviat van prendre mesures reduint la plantilla del personal. Primer les jubilacions anticipades. Després, li van seguir la regulació dels sous i retallades en les nòmines. En un acte de supervivència, l’empresa va apostar per treure un model de cotxe nou, però sense èxit al mercat, aquest fet, va agreujar el problema amb encara més pèrdues. Després de dos Eros, van acomiadar a tot el personal i finalment van tancar. Sense indemnització, l’Enric, un dilluns de fa tres mesos, va anar al carrer.

   Es va mirar tota la propaganda de mobles, de cursos d’anglès i ofertes d’immobiliària.  Va agafar una galeta de xocolata. La última que quedava dins el paquet. Es va preparar un cafè amb la última tassa que també li quedava neta. Aquell matí faria dues trucades més. Potser estaria de sort i trobaria feina. Va agafar el mòbil i quan anava a marcar, va començar a vibrar-li dins els dits mentre sonava amb una melodia.

—Sí, sí digui? va dir nerviós.

—El senyor Enric Caselles?

—Sí, jo mateix—Va contestar sense alè.

—Em dic Andreu i sóc el cap del departament de recursos humans de Hemersons Motors. Li truco per una oferta de feina que vostè va sol·licitar i un cop revisat el seu curriculum, el meu equip i jo, creiem que correspon perfectament al perfil de persona que estem buscant. Ens agradaria que passes aquest dimecres per les nostres oficines per tal de parlar amb vostè i fer-li una petita entrevista. Li sembla bé Enric?

—Sí, sí, em sembla molt bé. Gràcies. Passaré aquest dimecres per les seves oficines. Hora si us plau?

—A les nou del matí.

—Genial! Allà estaré! Fins dimecres senyor Andreu.

—Fins dimecres, Enric. Adéu.

   Amb un crit d’al·leluia, amb la mà va escombrar tota la paperassa que tenia damunt la taula de la cuina. Neta i amb la mirada brillant, va agafar la carta del rebedor que feia tres mesos guardava i no havia tornat a obrir. La va a tornar a llegir. L'acomiadament. Adéu! va dir. La va agafar, doblegar,  i  tirar a les escombraries amb tota la merda que durant aquell temps havia acumulat.  No tots els dilluns són dolents! es va dir en veu alta amb una rialla de pam. Al·leluia! va repetir.