Cephirus

   Hi havia nens que jugaven amb joguines, miraven el televisor al sofà de casa, o simplement dormien al llit, encara, quan l’Aron recollia del terra tots els cartrons buits i escombrava la brossa d’aquell racó de plaça que havien ocupat al matí. Era dissabte. La gent marxava carregada de bosses de roba, sabates o qualsevol altra cosa que es pot vendre al mercat. Les furgonetes feien filera per marxar de la plaça Mercadal. Algunes pel carrer Miracle. Altres se les veia anant per avall, cap al pont Nou, passant per damunt del riu Segre que transcorria tranquil per Balaguer. L’Aron era el més petit dels quatre germans. Ells portaven una parada de roba. Els pares una de sabates i espardenyes a tocar. Tenia vuit anys. Vivia en una casa estreta, alta, que tenia un petit balcó que donava a la plaça de Sant Salvador, als peus de l’església de Santa Maria. L’Aron no va pujar a la furgoneta. Corria com un boig pel carrer d’Avall. Li agradava passar per les voltes que aguanten els porxos a ziga-zagues. Ja a casa, va pujar les escales que duien a la seva habitació, la que tenia balcó. Es va posar les botes altes, un barret de palla que li feia ombra a la cara, i va agafar un plat d’alumini que va trobar a les golfes. El pes de les botes que li venien grosses, entorpia el seu caminar. Caminava lent. Ell aprofitava per menjar-se l’entrepà que l’àvia li havia preparat abans de marxar. Al passar pel pont vell de Sant Miquel, tenia l’estómac ple. Es va aturar. Va recolzar-se a la barana per mirar. Reverent s’obria al fons el Montsec, com a única presència rocosa. Havia d’anar riu amunt, cap al nord. L’Aron apurava el pas. L’aigua allà perdia força i quedava estancada a les vores. Va notar com li remolinava al voltant de les botes, a l’entrar. Els xops s’arrelaven frondosos a la llera del riu. Va agafar el plat que ell deia ser de plata amb les dues mans. La transparència tranquil·la de les aigües es va pertorbar a l’introduir-lo dins, i ones concèntriques de la més petita a la més gran, creixien obertes. L’arena capturada de tons marrons i daurats, es barrejava amb la dolçor de l’aigua que bellugava pel plat. Ell mirava atent. I el buidava. I el tornava a omplir. Va repetir aquesta acció moltes vegades sota un sol de justícia. L’aigua s’havia tornat tèrbia i l’esperança s’esvaïa com el dia que finia per l’oest. Una mica d’or per aquell dia, pensava. Un granet minúscul, demanava. El cel enfosquia aviat a mitjans de setembre. Una posta de colors vermells i blaus apareixia pintada a l’horitzó de ponent. Va sospirar. Sabia que era tard. Havia rentat el plat i el barret li penjava a l’esquena lligat amb un cordill. Els peus que portaven hores encapsats a les botes s’arrossegaven per sortir de l’aigua. Feia poca lluna. L’Aron la va mirar abans de veure aquella resplendor inesperada. Baixava del cel. Queia vertical al riu. Llavors es va fondre per després tornar a brillar. Era una llum verda i fluorescent. S’hi va apropar. Un objecte llarg i cilíndric brillava al fons. S’hi va apropar més. Semblava buit del mig i tenia diversos forats taponats de terra. S’hi va apropar del tot. La remor del riu, el soroll de les aus, i dels ocells, creaven més misteri. Va posar la mà sense por. L’aigua s’escorria lleugera a l’alçar-lo. El va refregar una mica als pantalons i va veure al lateral una petita inscripció. Cephirus. Va bufar per dalt per fer saltar la terra que estava incrustada als forats. Llavors va notar com un vent despertava després d’un dia càlid i bellugaven ansioses les fulles dels xops. Baixava canalitzat pel riu. Suau i fresc, ressuscitava de les aigües dormides com aquell objecte que tenia entre les mans. Era molt tard. Va tornar a casa per la vora del riu. Pel camí veia il·luminada la creu del Sant Crist de blau. Cephirus brillava de verd fluorescent.  L’esperaven preocupats. Va pujar a l’habitació i va amagar la seva troballa sota el matalàs. El vent bufava i entrava suau pel balcó. Es respirava frescor i les cases s’obrien de bat a bat per rebre-la. El llums grocs dels fanals s’emmirallaven al riu. Balaguer s’adormia tranquil.

   Era diumenge. L’Aron es va despertar al so de les campanes de Santa Maria. Els pares i germans havien marxat al mercat de Torrefarrera. No es va posar les botes, tampoc el barret, ni va agafar el plat. Va trobar gent que passejava, gent que corria i que pescaven. Davant l’estàtua de Jaume II d’Urgell, el va saludar. Va baixar a salts les escales. Corria riu amunt, com el dia abans. Cephirus semblava una flauta, va pensar. Els dits menuts i morenos es van col·locar, un a un, sobre els forats. Recordava alguna de les cançons que tocava a l’escola i, sense bellugar cap dit, sonava una melodia. Les branques dels arbres van començar a remenar-se ençà i enllà. S’acostava una tempesta. Va apartar Cephirus de la seva boca. El temps amainava. Si tornava a bufar, el vent també ho feia ple de força. Ho va provar més d’una vegada. L’Aron se la va mirar bé abans de llençar-la d’un impuls a l’aigua. Les aigües es van remolinar i un espiral girava a l’inrevés. Una nena fluïa de dins. Portava un vestit de gassa i dels cabells penjaven fulles d’heura verdes. Els peixos li saltaven pels peus. La pell brillava. Portava Cephirus a les mans. El somreia i se li acostava sense trepitjar l’aigua. Ell es pessigava i fregava els ulls. Reculava a cada passa que ella feia. Qui ets! Va dir. Sóc la filla dels vents. Has trobat la flauta que faltava per completar tots els vents. Et concedeixo el do de refrescar les terres de Lleida en els dies càlids. Cridar als vents perquè ajudin als camps i s’assequin els blats i els ordis granats. Portaràs la pluja quan la sequera faci terrossos al terra i la pols esborri els camins. Faràs córrer l’aigua fresca pels rius. Te’n duràs les boires persistents. Sí, però... puc canviar-la per un altra cosa? A casa fa falta una furgoneta més gran perquè jo hi càpiga i pugui anar a mercat amb els meus germans. Aron, guarda bé a Cephirus i bufa-la només, si és necessari. Aquest és el teu llegat fins que et moris i un altre nen la trobi, com tu has fet. La nena va desaparèixer, com  el remolí i el vent. L’endemà l’àvia va acompanyar al nét a l’ajuntament. Va explicar el seu secret a l’alcalde que agraït va reunir al seu govern per tal de regalar una furgoneta nova als seus pares. L’Aron jugava com tots els nens. Mirava la televisió assegut al sofà de casa. Estudiava. Anava a mercat els diumenges i festius amb els seus pares i germans. Sempre va saber quan cridar als vents a les terres de ponent, des del balcó de casa seva.

Relat presentat al concurs Ziryab.

Rh negatiu

Tenia vint-i-cinc anys quan vaig notar tots aquells canvis. Sempre estava pàl·lid, i havia perdut quilos i els pantalons em queien, sense cap cinturó que els aguantés. La mirada m’havia canviat i ara la tenia felina i perduda, com ho són dos planetes perduts a l’espai. Els dies m’arrossegaven cap a una buidor sense gens de vida. Per sort, somreia quan pensava amb la Sara. Follar amb ella m’havia deixat a les últimes com els gats quan van de zel. Terriblement bella, em feia embogir. Quan la vaig veure per primer cop una nit darrere la barra del Pub “Black Night”, en un ramal de l’autovia de Castelldefels, vaig saber que havia caigut entre les urpes d’un amor endimoniat. Una melena llarga i ondulada de color vermell li ressaltava els ulls, grans i verds, d'aire oriental, que amb una pell blanca que poc havia vist el sol, i uns llavis carnosos, podien ser l’enveja de qualsevol dona.

   Aquella nit em va servir un whisky amb gel i es va recolzar sobre la fredor de la barra. L'escot li despullava els pits, que, sense tocar-los, vaig saber que eren rodons i durs, i la mirada es va llançar cap a ells.

   ―Rei, avui invito jo —va dir mentre em donava el vas.

   —Com et dius? —vaig dir mentre li agafava una mà perquè no marxés.

   ―Sara. I tu? —mentre passava el seu dit entre els meus i em miraven els seus ulls.

   —Cristo, em dic Cristo —vaig contestar nerviós mentre se m’escapava de la mà, com el gel quan rellisca sobre una superfície fina.

   Darrere una barra, la seducció s’havia fet dona. No podia parar de mirar-la mentre el glaçó que havia deixat caure a la boca, es fonia com la passió quan cau dins de les brases. Entre client i client, se m’acostava amb un somriure i jo li retornava, totalment embruixat. La Sara era electricitat pura. Sense tocar-la, enrampava.

   Després d'un primer whisky, en van seguir dos més. Els efectes alegres de l’alcohol, juntament amb les drogues, els començava a notar, quan la llum del local disminuïa gradualment i el senyal de que tancaven era evident. Només quedàvem quatre gats; tres guiris força beguts, i jo, ansiós. Ella fregava amb un drap sucat de ginebra la barra d’acer inoxidable, que brillava tant com la lluna ho feia a fora aquella nit. En passar pel davant li vaig agafar fort la mà i la vaig mirar. Després, la porta. Ens vam entendre ràpid: el tercer whisky damunt la barra, i jo a la sortida del pub.

   Era una nit de lluna plena, una lluna de sang. L'esperava recolzat a la porta del cotxe força col·locat. La fredor de la xapa que havia estat moltes hores sota una nit gelada, penetrava com les agulles ho fan al cos. Feia un canut, i amb la primera calada, la vaig veure sortir. Portava un vestit de cuir negre, ajustat, que marcava una cintura petita, i uns talons d’agulla repicaven sobre l'asfalt del pàrquing desert. Semblava volar quan la vaig cridar pel seu nom: Sara! Aquí! Sense dir-me res, ella se’m va llençar als braços. El seu cos era fred i acerat, com la nit que ens contemplava. En mig d’una bogeria, ens mossegàvem el coll i els mugrons excitats.

   Ho vam fer al seient del darrere, amb els vidres embafats, en un èxtasi tan gran que m'hi vaig deixar l'ànima en els seu braços.

   Vam fumar maria fins que el sol va apuntar per l'horitzó. Llavors la Sara va sortir del cotxe i la seva silueta es va difuminar en la boira que s’aixecava del terra, fugint de la llum quan naixia.

   Entrava a la sala de les tortures, un matí a les vuit en punt. La doctora Martina del CAP, amb l’alarmisme propi d'una mare, m'havia programat una analítica. També em faria la prova del VIH. Aquesta última, l'havia demanat jo. M'esperava assegut dins del dispensari amb les cames creuades, canviant-les de costat contínuament. Encara es sentia l’olor de lleixiu que hores abans havia fet servir per desinfectar la dona de la neteja. Les parets i el terra de color blanc m'anul·laven la vista. Aquella sala m’esfereïa. Damunt d'una taula hi havia fulletons i em vaig alçar per agafar-ne un. Parlava de malalties sexuals, i la seva prevenció, però no m’interessava llegir res en aquell moment, i el vaig tornar a deixar al seu lloc. Vaig mirar l’hora. Les vuit i deu minuts. Sota dos fluorescents, els pacients entraven amb pots d’orina amb paper de plata. Una infermera en bata blanca sense botonar va dir: el següent si us plau? Jo, i el soroll de budells, vam entrar.

   ―Bon dia, a on em poso per a l’extracció? ―vaig dir mentre em pujava la màniga del jersei.

   ―Bon dia, no pateixis. Sembles nerviós. Estira’t aquí damunt i posa’t tranquil. Ara prem fort la mà amb el puny tancat ―va dir mentre em posava una goma ampla que comprimia el braç dret, l’esquerre no, i sucava d’alcohol una vena prominent de color blau.

   ―Com et dius, noi? ―mentre sentia com l’agulla entrava a poc a poc. Amb la mirada al sostre, vaig aguantar uns segons la respiració.

   ―Cristòfol. Però em pot dir Cristo ― I vaig notar com l’agulla sortia i l’aire tornava a circular pel nas. No m'agradava l’olor a làtex dels seus guants.

   ―Ja està Cristo! Ho veus? Com els valents! ―mentre pressionava amb dos dits un cotó fluix, que quedava impregnat de sang.

    M’havia dit valent. Que poc sabia. Quan el pare ens va abandonar per una paia que ni conec el seu nom, la mare em va culpar a mi de tot. Que si era rebel, que si tornava a les tantes begut, que si em fotia merda, que no estudiava i que no seria mai ningú. En un procés d’autodestrucció, tancat a la meva habitació, escoltava els seus crits, sempre, emboirat de fum.

   Ja al carrer, la cafeteria de la cantonada em calmaria la gana. El dia pintava radiant. Caminava amb el cap cot. El sol em molestava i vaig treure les ulleres que tenia guardades a la butxaca.

   ―Una hamburguesa poc feta, si us plau, i un cafè amb llet ben calent ―vaig dir al cambrer de pèl engominat, que se’m va apropar amb una safata i un drap humit, per netejar la taula.

   No va tardar gaire l’home a portar aquella peça de carn quasi crua. Una evidencia pel toll de sang que es va formar al voltant de l’hamburguesa, en una plat completament blanc. Com qui fa anar una destral, vaig clavar la forquilla de forma tan salvatge que es va partir en dos. Va sortir més sang. Dues mossegades i me la vaig menjar. Les ninetes dels ulls estaven dilatades, les venes bullien i el cor bategava descontrolat mentre una espessa saliva m’inundava la boca. Vaig posar el plat a l’alçada dels llavis. Sentia créixer els incisius. Llavors aquell plaer estrany de la sang quan queia lenta per la tràquea fins a l’estómac. Havia de deixar les drogues abans de que em transformés en algú que no era, pensava mentre m’eixugava amb el tovalló i abraçava la tassa del cafè amb llet, que s’havia refredat. Encara tindré temps, vaig pensar, mentre mirava l’hora al mòbil i contestava quatre missatges. Aquell matí, vaig passar per la biblioteca per recollir un llibre.

   La Sara treballava de nit. En aquell temps, jo estudiava a les tardes. Molts cops quan passejava pels jardins del campus, pensava que el sol no l’havia vist mai brillar en els cabells vermells de la Sara. I sentia enveja de la resta de parelles, quan ella i jo, només ens veiem sota la llum de la lluna, i quan n’hi havia. Eren molts els dies que després de classe m’arribava al Pub. Amb el cul sobre un tamboret, l’esperava rostant quatre cacauets que tirava avall amb unes quantes cerveses. Aquella nit no hi vaig anar.  Vaig sopar poc. L’esmorzar m’havia deixat trasbalsat i quasi no havia tastat el dinar. Em vaig descordar els pantalons, i sobre un llit encara per fer, vaig agafar el llibre. Amb les primeres pàgines, vaig saber que m’enganxaria.

   “Caroline creia en els vampirs. Criatures condemnades a viure sota les ombres de la nit, assedegades de sang. Caroline els havia vist a prop seu. Aquells éssers li enviaven senyals en un codi que ella sabia desxifrar. La cridaven a les nits i la manipulaven al seus desitjos. Com forats negres, feien desaparèixer qualsevol raig de llum i ella hi havia caigut, sense saber com sortir-ne. Es sentia molt cansada des que aquelles bèsties de la nit s’alimentaven de la seva energia, li succionaven l’alegria, el benestar i l’entusiasme que li donava la vida. Ja no es consolaven només amb la sang. Caroline  ja no tenia una pell rosada; pàl·lida, cada cop s’assemblava més a ells. La sang se li va transformar en un Rh negatiu, com la vida que li esperava. No l’importava. Per fi volaria i s’alliberaria dels seus mals terrenals. Una nova generació de vampirs havia començat atacar, quan ella va notar tots aquells canvis.”

  Començava a sentir fred. La temperatura del termòstat però, marcava vint graus. Em vaig tapar amb l’edredó. Era tard i estava cansat. Vaig tancar el llibre. En el moment d’apagar el llum quelcom em va alertar. Una cosa s’havia bellugat. Vaig refregar-me els ulls. Vaig tornar a mirar. Una estranya silueta es va aturar centrada a la paret. Semblava mirar-me quan de sobte embogida, va arrencar amb moviments ràpids circulars, després verticals i en diagonal, per acabar en totes les direccions possibles. Va marxar per la finestra, que era tancada. Jo em pessigava fent pinça amb dos dits a les cuixes i a les galtes. La suor em lliscava per l’esquena, ple d’angúnia.  Collons que ha estat això!, vaig dir.

   Les sabatilles se m’escapaven del taló quan vaig anar al lavabo. Recollia l’aigua amb les mans, amb l’aixeta oberta a tope i la feia repicar sobre la cara. M’hi vaig entretenir una bona estona. Em vaig posar al mirall amb la tovallola a la mà, i no m’hi veia. L’últim que vaig sentir va ser que em faltava la respiració, quan vaig despertar al terra. No es poden llegir llibres de vampirs abans d’anar a dormir, em deia tot gratant el cap per darrere de la nuca.

   El mòbil va trucar amb insistents vibracions i el registre de contactes l’havia identificat amb el nom de la doctora Martina. Digui’m? Cristo, sóc la doctora, hauries de passar tan aviat com puguis per la consulta. No et vull alarmar, però és urgent. L’anàlisi no ha sortit bé? Vine. Hem de parlar. Va penjar, i la brevetat de les seves respostes em va preocupar.

   Un rètol a la segona planta. Dra. Martina Solé López. Endocrina. Davant la porta vaig donar dos cops. Puc passar? Endavant. La doctora mirava l’ordinador, quan la impressora del seu darrere va començar a treure fulls. Em va invitar a seure.

  ―A veure, he repassat varies vegades la teva analítica. Fins i tot, he trucat al laboratori que no s’haguessin equivocat. Tot és correcte, m’han dit. Però hi ha un resultat, ummmm, estrany, molt estrany ―mentre es baixava les ulleres fins a la punta del nas.

   ―Doctora. Què vol dir? ―vaig dir mentre aprovava més la cadira a la taula.

    ―No sé Cristo, no sé. En totes les analítiques d’anys anteriors, el  teu grup sanguini és A positiu. Ara, 

resulta que és negatiu. Estrany, molt estrany, tornava a repetir mentre es gratava el cap. 

Cansat? Has perdut pes? T’han fet fa poc una transfusió? Blaus o hematomes en la pell? ―va dir mentre 

redactava  l’informe per l’ordinador. 

   La doctora em va mirar la llengua, els ulls, escoltar el cor, prendre la pressió i pesar. Li vaig explicar que ho havia deixat, quan va veure les restes d’unes punxades en el braç esquerra. Blaus al coll i als mugrons. La resta,  ja ho sabia jo.

    La mare no havia arribat i el dinar estava per fer. A casa hi havia totes les persianes baixades. Tenia gana i vaig anar fins a la cuina. A la nevera hi havia fetge que la mare guardava suposo per fer samfaina. Tal qual i a peu dret, me’l vaig menjar. Em vaig mirar al mirall del passadís i, com la meva vida, no em veia. Vaig dormir tota la tarda. No havia vist la mare en tot el dia. Aquella nit havia quedat amb la Sara. Eren les vuit i s’havia fet fosc. Vaig alçar amb força la persiana. M’agradava mirar el cel. Un petit planeta es veia brillar al costat de la lluna. Era Venus. Vaig obrir els porticons de la finestra de bat a bat. Vaig obrir els braços en forma de creu, i vaig pujar a la lleixa de la finestra. M’hi vaig llençar al buit. Unes ales grosses se’m van desplegar. Les obria. Les tancava. L’aire em fregava la cara i volava entre ratpenats. La nit m’obria les portes en un vol que tranquil em portava cap a ella. Cap a la meva veritable llar. Ara ja sabia qui era jo. La claror de la lluna em brillava a la cara.

1er. premi literari de narrativa, Sant Jordi 2016. Vallfogona de Balaguer.

Pare nostre que esteu en el cel

  Tots els dijous a la tarda, abans de la missa de les vuit, el mossèn Jaume entrava dins el confessionari de l’església de Santa Maria, on assegut amb un rosari entre dues mans, grans i plenes, resava i esperava pacient la visita dels feligresos per actuar en nom de Déu i redimir els seus pecats. Durant tot aquell temps, mossèn Jaume,  guardava profundament en silenci i secret de confessió, molts pecats de la pura condició humana. Sentiments de culpa, necessitat de perdó i pau interna, es curaven amb quatre Ave Maries i Pare Nostres. 
   Aquell dijous de gener, pujava amb pas lent i feixuc,  la pujada que anava de la plaça Mercadal fins a l’església, amb un fort vent de cara que li pentinava enrere un cabell gris, fent més pronunciades les dues entrades de la front. L’aire del hivern, li feia plorar els ulls, què negres i grans, es tancaven amb  llàgrimes que queien pels costats. Unes galtes rosades i emmarcades dins una cara rodona, delataven encara més el fred que feia.  Mentre anava caminant, pensaments interns li feien recordar uns temps d’infantessa i joventut. Temps però, que l’havien marcat profundament i l’havien fet,  l’home i mossèn, que era ara.

   Els seus pares tenien uns quants jornals de terra de regadiu a prop d’una granja de vaques on ell de jovenet ajudava a munyir. La seva família era molt de missa i amb arrels i costums molt cristianes, Jaume, va créixer des de ben petit, molt influenciat per la religió. En cada cosa que feia a diari es podia notar. A l’hora d’esmorzar, el seu pare també de nom Jaume, agafava un pa rodó i gros, i amb la punta del ganivet el marcava amb una creu per sota, abans de tallar-lo en llesques.  També n’era un costum beneir la taula abans de les menjades, i amb les mans en forma d’oració amb els palmells junts, donaven gràcies per tots els aliments que Déu els hi oferia, mentre un porró de vi negre, al mig, era testimoni  presencial de tots els àpats. Oracions i pregaries, sempre van ser presents en la seva vida. Quan marxava de festa, la mare el feia senyar amb la senyal de la creu perquè no patis cap accident. A la nit abans de dormir, li feien resar un pare nostre i fer un petó també, a una petita creu que li van regalar de fusta quan va fer la confirmació. Bé i mal, era tot el que havia de saber i diferenciar. L’amor però, li va ser quasi negat, i les dones li havien dit, que eren el símbol del pecat i provocació. Privat d’una joventut normal, el van portar en un seminari al Monestir de les Avellanes. El seu fill hauria de ser mossèn! deien els seus pares orgullosos als amics i familiars.

   Eren per les festes de Nadal, quan feia mesos que era al seminari, que amb un permís va anar a passar una setmana a casa. En arribar, just davant de la estació del bus, es va trobar  l’Adela una amiga de Balaguer què sempre havia trobat atractiva, però que per la por i unes creences gravades al cervell, mai se li va declarar. Un miracle li va donar la vista, i en veure-la, va saber que estava enamorat i que sempre ho havia estat. Van ser set dies de pecat quan es veien d’amagat, i Jaume resava cada nit per demanar perdó al seu Déu.  La última nit, l’Adela li va fer un petó als llavis i la temptació se li va fer visible en un cos femení que se li relliscava de les mans i entre una cintura petita que ell abraçava. Sense saber jugar, jugava el mateix joc que li ensenyava a poc a poc, ella. Déu perdona’m! va dir mentre alçava uns ulls al cel i feien per primera vegada l’amor més celestial, i cantaven els àngels, el cel es va fer terra, i ell es va fer home. Després l'infern i els remordiments van inundar-li el cap, i la culpa del pecat, l'atrapava. L’endemà de cap d’any, en Jaume va marxar en una fugida endimoniada, als sentiments del seu cor. Als dos anys, es va fer mossèn amb un jurament de vot de castedat.

   ―Bona tarda mossèn, m’agradaria confessar-me―va dir ella, mentre s’agenollava sobre un banc de fusta del confessionari.

   ―Ave Maria puríssima. Digues. Quan temps fa que no t’has confessat?

   ―Fa molt, mossèn, no ho recordo...

   ―Molt bé, doncs digues, quins són els teus pecats?

   ―Mossèn, tota la vida he estimat a un home que Déu em té negat. Em vaig entregar un dia a ell amb cos i ànima, i mai he pogut estimar a ningú com estimo a ell. No sé si és pecat el que he fet, però necessitava dir-li. Jaume, t’estimo encara.

   ―Adela? Ets tu? ― va dir mentre es passava una mà per la cara dins d’una suor que li queia, i intentava mirar-la entre les reixes del confessionari.

   ―Sí, sóc jo...― va dir amb veu suau i amb el cap baix.

   ―Resa quatre Pare nostres i quatre Ave Maries i espera’m a fora que ara surto―va dir amb veu tremolosa amb una oració sense punts.

   Va sortir, es va treure la sotana, la va penjar. Es va agenollar davant de Crist. Es va senyar. Se’l va mirar uns minuts i va pronunciar una petita oració en veu molt baixa.

   Ella l’observaba asseguda al banc de darrere.

   ―Jaume, que li has dit en aquella oració a Déu?

   ―Que em perdoni si estic pecant, però que estimar no pot ser mai cap pecat. T’estimo Adela.

    Va tancar la porta de l’església i diuen alguns que els van veure, que les campanes dringaven.

No tots els dilluns són dolents

   Aquell matí de dilluns va despertar-se amb la mateixa desil·lusió que arrossegava des de feia mesos. Ja li era igual aixecar-se a les deu del matí o a les dotze del migdia, en uns dies en que les  hores havien perdut la finalitat de marcar un ritme. Cada dia que passava, el tatxava amb un creu al calendari de la nevera. Les setmanes i els mesos li resultaven eterns . De la mateixa manera que es va despertar amb un cap atapeït i emboirat, l’envoltava un desordre dins d’un ordre, com diria ell. Un munt de llibres plens de pols damunt la tauleta i un feix de factures que s’acumulaven a l’escriptori de l’habitació, s’afegien a uns rebuts retornats del banc, i papers doblegats amb desgana, plens de sumes i restes per tal de fer quadrar uns balanços que no li devien quadrar mai. Les tasses de cafè s’apilaven a la cuina i les mosques ja començaven a fer acte de presència entre plats bruts i olles recremades del cul, que s’amuntegaven a la pica de rentar els plats. Paquets de galetes de xocolata començats i una nevera buida, era tot el que veien els seus ulls.

   Es va rentar la cara amb aigua freda i davant d’un mirall ple d’esquitxos, es refregava amb la mà una barba grisa i negra, que havia crescut en quatre dies. Rascava. Es va posar un xandall de color blau que temps enrere feia servir per anar a caminar i unes bambes. Sense passar per la dutxa, un cabell negre ple de grenyes i gras, li donava un aspecte força descuidat. Va agafar les claus i amb les mans a la butxaca, va baixar fins el primer replà de l’escales per agafar la correspondència de la bústia, que feia dies, no recollia. Ple de propaganda i més propaganda, la va deixar al primer graó, quan va obrir la porta de l’entrada per fumar-se un tros de cigarreta que havia guardat fins apurar-la al màxim. Durant mig hora, va caminar carrer amunt  i avall  fins que va tornar al pis amb un regust amarg de tabac negre, sense un trist esmorzar al cos. A l’entrada, sobre el moble, una mateixa carta li feia recordar aquell dia. Es va aturar uns segons i va sentir ràbia, mentre també s’observava, aquest cop al mirall del rebedor, i es veia perdut com el temps que s’havia aturat amb desesperació.

   L’Enric sempre havia estat un bon treballador, eficient i ben valorat. Amb una carrera brillant d’enginyer tècnic, aviat va trobar feina  a prop de Viladecans en una multinacional d’automoció. Portava deu anys treballant i un bon sou li permetia viure com un senyor. Amb diners a la butxaca i ben situat, durant aquell temps, va fer varies inversions. Es va comprar un pis més gran al barri nou  i un Audi 6 model, també nou. A les vacances, viatjava a l’estranger i sempre amb hotels de quatre estrelles. Les dones li eren de pas i mai s’havia plantejat casar-se, però ben plantat, tenia les que volia. Ell era independent i la vida li era rodona fins que un dia la maleïda crisis va afectar a la l’empresa on treballava. Les vendes de cotxes van anar a la baixa i van haver d’afluixar la producció. L’empresa va començar a veure reduïts els seus ingressos i aviat van prendre mesures reduint la plantilla del personal. Primer les jubilacions anticipades. Després, li van seguir la regulació dels sous i retallades en les nòmines. En un acte de supervivència, l’empresa va apostar per treure un model de cotxe nou, però sense èxit al mercat, aquest fet, va agreujar el problema amb encara més pèrdues. Després de dos Eros, van acomiadar a tot el personal i finalment van tancar. Sense indemnització, l’Enric, un dilluns de fa tres mesos, va anar al carrer.

   Es va mirar tota la propaganda de mobles, de cursos d’anglès i ofertes d’immobiliària.  Va agafar una galeta de xocolata. La última que quedava dins el paquet. Es va preparar un cafè amb la última tassa que també li quedava neta. Aquell matí faria dues trucades més. Potser estaria de sort i trobaria feina. Va agafar el mòbil i quan anava a marcar, va començar a vibrar-li dins els dits mentre sonava amb una melodia.

—Sí, sí digui? va dir nerviós.

—El senyor Enric Caselles?

—Sí, jo mateix—Va contestar sense alè.

—Em dic Andreu i sóc el cap del departament de recursos humans de Hemersons Motors. Li truco per una oferta de feina que vostè va sol·licitar i un cop revisat el seu curriculum, el meu equip i jo, creiem que correspon perfectament al perfil de persona que estem buscant. Ens agradaria que passes aquest dimecres per les nostres oficines per tal de parlar amb vostè i fer-li una petita entrevista. Li sembla bé Enric?

—Sí, sí, em sembla molt bé. Gràcies. Passaré aquest dimecres per les seves oficines. Hora si us plau?

—A les nou del matí.

—Genial! Allà estaré! Fins dimecres senyor Andreu.

—Fins dimecres, Enric. Adéu.

   Amb un crit d’al·leluia, amb la mà va escombrar tota la paperassa que tenia damunt la taula de la cuina. Neta i amb la mirada brillant, va agafar la carta del rebedor que feia tres mesos guardava i no havia tornat a obrir. La va a tornar a llegir. L'acomiadament. Adéu! va dir. La va agafar, doblegar,  i  tirar a les escombraries amb tota la merda que durant aquell temps havia acumulat.  No tots els dilluns són dolents! es va dir en veu alta amb una rialla de pam. Al·leluia! va repetir.

Sota la pell d'un corder

Burxen les portes sense tindre espera.

Rasquen febleses en les parts baixes.

De tant en tant, udolen, sense lluna plena.

Deixen unes ungles marcades, brutes i llargues. 

S’apropen. Arriben. Ja venen.

Sota pells de corder, s’amaguen els llops.

No són només a les muntanyes. 
Són per tot arreu.

Al poble diuen els vells, que ara tenen dos peus.

Rondegen.

Afamats i sedents, no esperen.

S’hi llencen. 

Obren una boca grossa, i claven les dents.

Més covards, per sota, saciats de mentides,

se’ls veu una cua grossa, llarga i negre;

plena de pèls.

Neus Gili Masagué. 2016.-

Nen & Nena

NEN, m’agrada quan dius:

NENA. Juguem?

Yes, okey o un sí, sí. Comença el joc.

Agafa els daus. Bufa-hi un polsim de desig.

Llença’ls lluny i  molta sort, TRESOR.

Sis, sis. Tens bon joc. Come on!

Belluga fitxa. Juga i tempta’m.

Tindràs recompensa, si et corones,

REI de les meves ofrenes.

NEN, no hi ha instruccions en aquest joc.

Nosaltres i prou.

AMOR, tira perquè et toca i compta vint-i-u.

Si guanyes hi ha penyora. Tries tu. Si perds, jo.

No oblidis saltar les caselles que diguin presó.

Quan acabis digues CASA. Vine. Ja ho saps.

Espero amb un PETÓ, normes del joc.

NEN vol a NENA & NENA a NEN. Juguem?

Neus Gili Masagué. 2016.-

L'adéu amarg

És la remor amarrada a la penes,

la que porta el mar i arrosseguen les ones.

Quan a la platja naufraguen amb esquitxos de sal,

com vidres es claven dins la pell més fina,

i aterrossen la vida; de negres cristalls.

I al port del cor la fel rebenta,

i en dejú l’omple, l’amargor més cruel.

Sense permís el buit del dol fa cau,

quan a les entranyes, maleït, entra.

A crits desperta el mal més salvatge.

Lliures les feres porten dolor.

La impotència plora sota les llàgrimes.

Fa fred. El vent despulla, i plou soledat.

A l’església jo, i dues campanes toquen a morts.

Neus Gili Masgué. 2016.-