Lan, pels amics

   És caòtic i quasi mortal, quan la llum del matí que es filtra per la finestra entra dins les meves pupil·les adormides, obrint-les a la força en un acte salvatge. Tapat sota el suau pes dels llençols, el meu despertar és lent, mandrós i ben trempat; cosa que soluciono ben aviat. El meu beautiful body no té problemes per vestir-se. Sóc un man ben proporcionat i ben dotat per la sàvia naturalesa, el body perfecte per la princesa del ball de fi de curs de l’intitut. I like vestir amb samarretes ajustades i pantalons amples amb un bon cinturó, i d’aquells que deixen veure una mica els boxers. Quan em poso la xupa negra de cuir i cremalleres platejades, i porto ulleres de sol, puc ser irresistible. Avui pinta núvol, aniran al cap. 

   De tots els trets de la meva personalitat el que més atabala a la mare és que sóc desordenat, i dins el meu gran desordre, he començat a explicar-vos les coses al revés. 

   Em dic Alan Smith Pearson. Lan pels amics, Smith pels profes, i nen, pels de casa. Visc a la ciutat de Maryland i els meus pares són teachers, de l’Institut Frederick High School on també faig acte de presencia. No és que m’entusiasmi massa la idea de trobar-me’ls sempre per allà, però m’he anat acostumant amb els meus eighteen years. La mare, és professora de llengua hispana i el pare de llengua anglesa pel què amb tanta llengua per casa, a la força he hagut d’acabar essent el més xerraire de tot l’institut.
    Avui divendres hi ha classe d’història amb la professora Meryem, però avui, i per sort, res de guerres ni conflictes mundials; oh yeah! Parlarem de la gran festa de fi de curs. Amb el número tretze de la llista, el meu lloc a classe és a la última fila al costat de la finestra que dona al pati i a la vora del John Bryan. Bon tio el Bryan. A més de llest, s’enrotlla bé quan em deixa copiar dels seus exàmens. Good friend, Bryan. Algun cop ens ha portat problemes el fet de copiar, quan un error surt idènticament clavat en el meu examen amb la desagradable i no tant sorpresa, de dos zeros, ben rodons. Però en fi, tot no és dolent. Seure al darrere té moltes avantatges i permet observar tota la classe des d’una dimensió màxima i poder gaudir a la segona fila; de la Catherine, la noia més guapa i més sexy que els meus ulls verds han pogut veure mai. Ja fa dies que penso com enrotllar-me-la. Collons de tia, em destarota quan surt a la pissarra a fer algun exercici i remena el cap i cul, tot bellugant la melena rossa provocant un càlid vent de perfum femení. No ho puc evitar. N’estic penjat fins els dellonces per no repetir-me tant, però la nineta dels meus ulls no em fot cas. Al seu costat la seva amiga la Suelen. Els amics m’emprenyen dient que em va al darrere i començo a pensar que és cert. Me la trobo a tot arreu: al pati, al menjador de l’insti, al passadís quan canviem de classe... Collons de paia, si no la tinc al darrere és que la tinc al davant. Ara fa dies que la tinc sempre penjada al meu whassap. No para de dir-me coses i ara a més envia petons en forma de llavis, omplint-me tota la pantalla del mòbil d’un estrident color vermell. Ahir es va atrevir amb un cor que bategava. A vegades em diu perquè no la contesto però és que l’amor, ladies and gentlemen, boys and girls, és molt i molt capritxós i amb qui desitjo tenir conversa és amb un altra.

   Dimecres passat vaig coincidir amb la Catherine guardant els llibres de l’última classe a la taquilla. Era l’hora del pati. L’ocasió perfecta. El temps suficient pels meus hàbils propòsits. Vaig treure pit per mostrar el meu treballat pectoral de gimnàs. Vaig alçar el cap. Suaument vaig passar-me la mà pel meu cabell negre. Amb l’altra braç em recolzava a la seva taquilla. 

   

    —How are you, beautiful?— vaig deixar anar. Jo trempava només veure-la allà al meu davant.          

    —Hello, Lan! Bé, una mica enfeinada amb tot això de la festa de fi de curs. Ja saps que a les noies ens agrada anar molt guapes pel ball, però...saps? Ara ja tinc el vestit!—va dir-li sense mirar-lo mentre seguia remenant per la taquilla.

   —Oh, yes! Què bé,doncs! Segur que és preciós. Els tios ho tenim més fàcil, veritat? Uns pantalons, una camisa i americana, i walking!—vaig dir, sense parar de mirar-la amb una rialla de pam.

   —Sí, per cert Lan...tens parella pel ball?
   Amb els ulls dilatats, el cor exaltat i la respiració tallada, no em sortien les paraules que tant volia dir-li.
   —Bé, Catherine... d’això et volia parlar. Tu...

   Em va tallar la conversa, mentre tancava la taquilla.
   —Sí Lan! I’m very happy! Saps? El John Bryan avui m’ha dit si volia anar amb ell.

   Vaig arronsar les espatlles amb una mirada centrada a un mosaic verd i negre del terra, mirant la brutícia que hi havia.

   —Lan? Perdona, volies dir-me alguna cosa? Lan, Lan...Lan?
   —No passa res...bé, sí. T’anava a dir que sí volies...res, res, he arribat tard...
   —Ho sento Lan... et deixo, ja parlem un altre dia val? Bye Lan. Ja parlarem! Segur que trobaràs parella! John, John! —va anar cap a ell mentre repetia el seu nom, i el meu, no.

   Com una eruga verda aixafada pel peu cruel i humà, des del nivell més inferior de la meva existència, vaig veure com corria als braços del meu millor amic.

   —Lan! Guapo!— va dir una noia mentre feia amb un xiclet de maduixa una bombolla que li traspassava el nas.
   Era la Suelen, mai l’havia tingut tan a prop i sentia la seva olor dolça, també de maduixa.
   

   —Hola Suelen! Què tal? Perdona, però faig tard a classe... —vaig dir-li sense masses ganes de res.
   —No marxis, espera, espera! Lan, tens parella pel ball? —va dir tornant a fer un altra bombolla, encara més gran.
   —Doncs no, de moment encara no—vaig contestar inconscient de mi, i sense pensar en reaccions posteriors.
   —Very good, Lan! Vols ser la meva parella?
   —Doncs...no sé...m’ho pensaré...
   —Pensar dius? Res de pensar! Fet! Els homes heu de ser decidits!—va abraçar-lo mentre ell se li apartava sorprès.
   —Lan, ens veiem al ball! Bye, bye!—va dir. Girant-se per mirar-lo, va somriure.

  Sembla curiós, però a més de ser desordenat, era cec. Darrere d’aquella bombolla a punt de esclatar de color rosa i amb gust de maduixa, vaig descobrir un somriure preciós. Quin culet que té la Suelen, vaig pensar.

  

  

Enamorada del sol

Guaita una lluna tenyida de blanc,
quan de cara rodona, desperta;
darrere un cel de color blau.

Suau aire calmós li refrega la cara,
mentre embaladida, batega;
l'eterna enamorada del sol.

Té cara de pena,
ni nova ni plena,
avui és minvant;
quan sentida s'amaga, difuminada,
sota una llum de l'alba, que li fa mal.

Neus Gili Masagué. 2016.-

Desig tropical

Seductor viu amarrat 
al port dels teus llavis,

on arriba cada dia
l'oneig constant
de crestes perfilades,
dins un desig d'escuma
propi dels mars tropicals.

Desig de sal i sol 
de les terres Caribenyes,
desperta nu en l'arena
d'una platja salvatge,
on neix el refugi de corals 
i perles de plata
per obrir-se en silenci,
en la illa del teu bes.

Neus Gili Masagué. 2016.-

Puc

Puc se la clau
que obra la porta
als meus somnis.
Tot entrant i sortint,
deixaré que siguis
el meu cel infinit.

Puc ser la dolça lluna 
que et bressa abraçat a mi,
i com el vent juganer
que t'esborrona i toca la pell;
puc ser, suau caricia.

Puc ser l'aigua clara que corre
plena de sentiments.
El nostre etern miratge
en mig d'un oasis verd.

Puc ser un màgic somriure
dibuixat al sol,
o la suau pluja
pintada de colors,
en mig un arc de Sant Martí.

Puc ser el que vulguis
i puguis imaginar.
Puc ser el cel i la terra,
un mar ensucrat
o un desert florit.

Ho puc ser tot,
tot, menys teva. 

Neus Gili Masagué. 2016.-

Vent del nord

Avui bufes fort,

vent del nord,

i a batzegades m’empenys,

fent-me seguir la vida.

Colpejant les galtes

se’m tornen rosades,

i amb el teu fred persistent,

despertes ple de sentits.

No et posaré impediments,

deixaré que voleïs

per damunt dels camps,

ençà i enllà.

Deixaré que juguis

despentinant-me els cabells.

Traspassa’m la roba

fins arribar dins meu.

Ésser immortal,

no et veig però et sento.

Com la vida,

sembla que no hi ets

i em fas sentir viva;

Com el teu fred punxent.

Avui bufes fort,

vent del nord.

Arrossega les penes,

emportat el mal i el dolor.

Endú-te tot el dolent

deixant només l’esperança,

i que l’aire torni a ser

vent del nord,

fresc i nou.

Neus Gili Masagué. 2016.-

De mare a mare

   El cel desafiava a la nit amb totes les seves forces en una batalla de llums, llamps i trons. Ja era al llit quan el meu cos tremolava amb neguit tot embolicat de llençols freds i una manta de les més gruixudes, de les que no m’importava el seu pes. Era tot un espectacle d’una nit d’insomni esperar el següent tro, reflectit entre unes escletxes de la persiana del dormitori que ajustava malament. Aquella nit de diumenge lluitava amb ibuprofens una grip que em trencava el cos a bocins, com el cel semblava fer-ho, també. L’efecte de l’analgèsic de les dotze començava a fer efecte i la suor sortia transpirant pels porus, primer per la front i després per l’esquena, alliberant la febre que portava al damunt. L’aigua de la tauleta s’havia acabat i no volia despertar al Ramon. Dormia sense immutar-se al canto dret del llit, roncant com sempre. Amb la boca seca vaig provar d’alçar-me i amb poc equilibri, buscar les dues sabatilles roses que s’havien quedat esbarriades per sota el llit. Tapada amb el barnús vaig anar arrossegant els peus fins a la cuina, amb la única claror que desprenien els llamps pel passadís. L’habitació de les nenes estava com sempre oberta i vaig mirar com fan totes les mares. La Jana dormia de costat tapada fins dalt i la Martina, la meva petita de tres anys, també tapada, em va sentir quan agafada al Titus, el seu osset de peluix marronet, va aixecar el cap i mirar.

   —Cuca, tens por?

   —Mare... —mentre bellugava el cap amunt i avall sense deixar d’abraçar el seu osset.

   —Només és una tempesta. El cel que remena mobles d’un costat a l’altre—Vaig dir recordant el que la meva mare em deia quan era petita.

   —Puc vindre a dormir amb vosaltres? —Va dir mig asseguda al llit.

   —Martina, no em trobo gens bé vida. Avui la mare està malalta. Millor que no.

   —Mare, mare...si us plau...tinc por.

   Vaig assentar-me al seu llit intentant d’aguantar el tremolor que sentia, mentre la  tornava a tapar. Agafada a la seva mà fina i menuda, amb l’altra li acaronava suaument la front i cabell ondulat. La mare quan era petita també m’ho feia. La Martina feia esforços per no adormir-se  i parpellejava sovint, fins que la son la va vèncer. La Jana, tranquil·la, dormia amb un respirar profund.

   Em vaig beure un got d’aigua i quan tocaven just les tres al campanar de l’església, tornava al llit. El Ramon seguia roncant i la tempesta s’havia allunyat. El meu últim pensament abans de tancar els ulls, va ser  que lluny tenia la mare des de que m’havia casat.

   Al matí em trobava força millor. Els carrers estaven mullats  i una fina capa d’humitat s’aixecava del terra. Amb les nenes esmorzades i ja dins el cotxe, les portava a l’escola.  Vaig demanar festa a l’empresa i en arribar a casa el primer que vaig fer, va ser una trucada.

   —Bon dia mare. T’enyoro— Necessitava dir-li.

Neus Gili Masagué. 2016.-