El
Rafel entrava per la porta de casa seva, després d’haver anat a donar un tomb
per les vinyes i passejat la parella d’Huskys d’ulls blaus, que li guardaven el
Mas. La seva dona, la Marta, i les seves dues filles l’esperaven tot just
arribar.
—Renoi, mestressa! Valen més els guarniments que la mula! Però
recollons, que guapa estàs, va pari...— Tot fent una rialla, mirant-la a ella.
—Has
vist l’hora Rafel? Tu sempre igual! T’has vist com vas de mal vestit i brut? No
havíem d’anar a Barcelona de rebaixes a primera hora del matí? Auuu, tira a la
dutxa tocinet! — Ara se’n reia ella picant-li un ullet.
—Ja
tens raó ja...Entre mules i porquets estarem ben servits en aquesta casota! Ja
vaig, ja vaig...
La
filla gran, la Roser, feia 4art. d’ESO i amb els ulls clavats al mòbil i dos
dits a la pantalla sense parar de teclejar, esperava asseguda en una butaca de
l’entrada immune a tot el que passava al seu voltant, mentre la petita i més
espavilada, la Laia, no parava de repetir — Em vau prometre que quan tindria
onze anys, tindria mòbil... No és just! No és just! Ja sóc gran! Vull un mòbil
com el de la Roser! — Insistia mentre assenyalava a la seva germana fent
morros.
Amb
olor de Varon Dandy baixava el Rafel
tot clenxat amb ratlla al costat, com si un gos dels seus l’hagués llepat.
Portava uns pantalons de pana ampla marrons i una camisa a quadres a l’estil de
l’Oest. La panxa li sobresortia per damunt el cinturó i contrastava amb un cul
petit. Coix, baixava d’una en una les escales —Maleïda cama, avui em fot mal.
Au senyoretes! Facin fila que marxem a la capital.
Va
treure el cotxe del magatzem de la vora de la casa, i la Marta va tancar les
portes de ferro que costaven d’arrossegar pel pes que feien. Les nenes, ja eren
dins i aquell cotxe portava quatre barreges d’olors de colònies, totes regals
dels reis.
—Dones! Els de Barcelona ja deuen sentir que arribem amb tanta olor que
fem— Fent la conya que a ell tant li agradava.
La carretera que
portava del poble fins l’autovia era dolenta i plena de corbes i ell
les feia tan obertes com podia per tal que la
seva dona no es mareges.
—Pare, pare, posa Flaix FM!
—Casum! No sabrem mai que passa al món! Aquest collons de música i tot
amb anglès no hi ha qui entengui res.
L’Amaia Montero, aquesta sí que canta bé!
A
l’autovia les dones es van adormir i ell va tornar a posar Catalunya Ràdio.
Aviat
van arribar a Gran Vía II, i el Rafel va buscar estacionament a dins d’un
pàrquing —Rebaixes? Ja veuràs quin hòstia ens clavaran de tindre el cotxe aquí
dins...
Van
caminar una mica i es van posar dins d’aquells magatzems. ZARA, MANGO, STRALIVARIUS,
H&M...Entraven i sortien d’un local a l’altre. El Rafel observava a la
gent carregats amb bosses fins dalt mentre anava fent saltar l’alarma cada
vegada que passava per la porta principal dels locals.
—Perdoni, em pot ensenyar que porta? — Li deia el vigilant de seguretat.
—Com
no li ensenyi els calçotets que m’han portat els reis— Tot enfotent-se.
—Si
us plau, senyor...
—Sóc
coix, no ho veu? És un collons de pròtesis que fa deu anys em van posar a la
cama que fa disparar l’alarma. Miri, veu? — Mentre passava varies vegades per
la porta fent que sones l’alarma.
Les
dones remenaven les piles de roba de dalt a baix, i de baix a dalt. Les talles
S, M , L... i XL per la Marta. Després les cues per anar al vestidor. Ell les
seguia com un gos falder sense saber quin paper principal li havia tocat fer
aquell dia. Al vestidor en un racó, assegut en un puf, veia com totes les dones donaven el bolso als seus homes i totes les bosses de roba que havien comprat.
Carregats, ara sí com a mules, feien el paper de transport gratuït de
mercaderies SEUR.
—El bolso senyor! Passi’l per aquí!
—Que
no veu que no hi cap res aquí dins? Au miri, veu? res, res!— Emprenyat de tant
esperar a que es decidissin les filles per uns texans d’aquells estripats i uns
jerseis.
Al
Rafel els peus ja li feien mal i cada vegada anava més coix— Aviat semblaré Las muñecas
de Famosa— Mentre seguia les seva dona i filles, mirant a tot aquell
personal amb fam de gastar i gastar. Hi havia espècies de tota mena, la dona
que portava una faldilla curta vestida tota de marca, aquell jovent que anava
amb colla amb el cap rapat i caçadores de cuir, els nens cansats plorant i
homes, aquests sí que se’ls mirava, fent ben bé de porta-bosses.
—Pobres desgraciats!— Pensava— Juro, que no me’n enrederareu mai més!
Mai seré com aquests pobres.
De
sobte, la Marta va dir una paraula que li sonava a campanes —Ja estem!—
En
fila india, la Marta, la Roser, la Laia, i el Rafel; tancant fila, caminaven a
pas lleuger, amb ganes de tornar a casa, quan al passar per un gran local de
moda, el Rafel es va veure reflectit en un mirall. Es va aturar, i es va veure
amb tres bosses a cada mà i el bolso
de la seva dona penjat de través, perquè ella deia li pesava —Déu meu! Jo també
sóc un pobre desgraciat, ruc de càrrega...
Ja al
pàrquing, després de deixar tot el carregament al maleter, va anar a pagar
—Vint euros! Nenes, anem al poble que aquí et cobren fins i tot per
pixar—Mentre treia la Visa que ja treia fum.
Flaix FM, i carretera avall, la Marta
repassava els tiquets de compra mentre el Rafel, sense perdre la carretera de
vista, els hi clavava un sermó —No vull sentir mai més, parlar de rebaixes!
Entre el gasoil que hem gastat per vindre i el que ens ha costat el maleït
pàrquing, no heu estalviat res! Les rebaixes, dones meves de casa, són un
enganya rucs!
El
mòbil de la Roser va sonar, i la música de Lady
Gaga, apaivagava els crits del pare
enfurrunyat.
—És la iaia, pare.
Diu que vol parlar amb tu i que no li agafes el mòbil...
—Casum! Amb les preses m’he deixat el mòbil al lavabo a carregar i no he
pensat en dir-li res. Deu patir la dona perquè és tard, i encara no som a casa.
Passa’m el mòbil, Roser...Passa me’l...
Sense quasi girar-se i en mig d’un revolt, va allargar una mà oberta,
grossa i suada, cap al darrere. A l’adreçar el volant, ja quasi quan el tenia
al cau de l’orella, li cau per sota els seus peus —La mare del Tano, quan era
gitano!—Deia mentre afluixava la velocitat. Amb una lentitud pròpia d’un
contorsionista, va anar doblegant-se poc a poc fins a sentir la iaia des de
l’aparell dient-li —Nen, nen, que em sents?—
—Sí,
sí mare, ara som a l’alçada dels Brucs. Estem a una hora de casa. No pateixis.
Ostres...penjo...penjo...
Un
cotxe dels Mossos, i una senyal d’un agent amb la mà, l’indicava que pares al
voral de la carretera.
—Bona
tarda, l’hem vist que parlava amb el mòbil mentre conduïa.
—Bona
tarda agents. Sí...no ho faig mai...però...
—Ja...si us plau, ens pot ensenyar el carnet i tota la documentació?
—Tinguin, i...quant em fotareu?—Mentre un dels Mossos escrivia en el
seu quadern de multes.
—Cent
cinquanta euros i tres punts del carnet de conduir.
—Collons! Mira, Marta, avui si que hem anat ben bé de rebaixes, eh? —Mentre
per la finestreta firmava la denuncia.
Després de l’ensurt i més callats del normal, seguien el seu camí cada
vegada amb més ganes de tornar a casa, quan el breu silenci es va trencar des
del seient del darrere.
—Pare, pare, em pots
tornar el mòbil—Queixant-se la Roser, al sentir tots els wassaps que li
estaven arribant.
—I...i, quan em
comprareu a mi un mòbil? —Repetia de nou la Laia.
—Ara
prou, ni mòbils, ni rebaixes! No vull sentir ni una mosca fins que arribem a
casa. Duros a quatre pessetes, no existeixen...la iaia sempre ho deia... —
Repetia el Rafel tot parlant sol i fluix, escoltant les notícies de Catalunya Ràdio parlant de les rebaixes.
Neus Gili Masagué.- 2016
Voldria ser l’espurna
