Rh negatiu

Tenia vint-i-cinc anys quan vaig notar tots aquells canvis. Sempre estava pàl·lid, i havia perdut quilos i els pantalons em queien, sense cap cinturó que els aguantés. La mirada m’havia canviat i ara la tenia felina i perduda, com ho són dos planetes perduts a l’espai. Els dies m’arrossegaven cap a una buidor sense gens de vida. Per sort, somreia quan pensava amb la Sara. Follar amb ella m’havia deixat a les últimes com els gats quan van de zel. Terriblement bella, em feia embogir. Quan la vaig veure per primer cop una nit darrere la barra del Pub “Black Night”, en un ramal de l’autovia de Castelldefels, vaig saber que havia caigut entre les urpes d’un amor endimoniat. Una melena llarga i ondulada de color vermell li ressaltava els ulls, grans i verds, d'aire oriental, que amb una pell blanca que poc havia vist el sol, i uns llavis carnosos, podien ser l’enveja de qualsevol dona.

   Aquella nit em va servir un whisky amb gel i es va recolzar sobre la fredor de la barra. L'escot li despullava els pits, que, sense tocar-los, vaig saber que eren rodons i durs, i la mirada es va llançar cap a ells.

   ―Rei, avui invito jo —va dir mentre em donava el vas.

   —Com et dius? —vaig dir mentre li agafava una mà perquè no marxés.

   ―Sara. I tu? —mentre passava el seu dit entre els meus i em miraven els seus ulls.

   —Cristo, em dic Cristo —vaig contestar nerviós mentre se m’escapava de la mà, com el gel quan rellisca sobre una superfície fina.

   Darrere una barra, la seducció s’havia fet dona. No podia parar de mirar-la mentre el glaçó que havia deixat caure a la boca, es fonia com la passió quan cau dins de les brases. Entre client i client, se m’acostava amb un somriure i jo li retornava, totalment embruixat. La Sara era electricitat pura. Sense tocar-la, enrampava.

   Després d'un primer whisky, en van seguir dos més. Els efectes alegres de l’alcohol, juntament amb les drogues, els començava a notar, quan la llum del local disminuïa gradualment i el senyal de que tancaven era evident. Només quedàvem quatre gats; tres guiris força beguts, i jo, ansiós. Ella fregava amb un drap sucat de ginebra la barra d’acer inoxidable, que brillava tant com la lluna ho feia a fora aquella nit. En passar pel davant li vaig agafar fort la mà i la vaig mirar. Després, la porta. Ens vam entendre ràpid: el tercer whisky damunt la barra, i jo a la sortida del pub.

   Era una nit de lluna plena, una lluna de sang. L'esperava recolzat a la porta del cotxe força col·locat. La fredor de la xapa que havia estat moltes hores sota una nit gelada, penetrava com les agulles ho fan al cos. Feia un canut, i amb la primera calada, la vaig veure sortir. Portava un vestit de cuir negre, ajustat, que marcava una cintura petita, i uns talons d’agulla repicaven sobre l'asfalt del pàrquing desert. Semblava volar quan la vaig cridar pel seu nom: Sara! Aquí! Sense dir-me res, ella se’m va llençar als braços. El seu cos era fred i acerat, com la nit que ens contemplava. En mig d’una bogeria, ens mossegàvem el coll i els mugrons excitats.

   Ho vam fer al seient del darrere, amb els vidres embafats, en un èxtasi tan gran que m'hi vaig deixar l'ànima en els seu braços.

   Vam fumar maria fins que el sol va apuntar per l'horitzó. Llavors la Sara va sortir del cotxe i la seva silueta es va difuminar en la boira que s’aixecava del terra, fugint de la llum quan naixia.

   Entrava a la sala de les tortures, un matí a les vuit en punt. La doctora Martina del CAP, amb l’alarmisme propi d'una mare, m'havia programat una analítica. També em faria la prova del VIH. Aquesta última, l'havia demanat jo. M'esperava assegut dins del dispensari amb les cames creuades, canviant-les de costat contínuament. Encara es sentia l’olor de lleixiu que hores abans havia fet servir per desinfectar la dona de la neteja. Les parets i el terra de color blanc m'anul·laven la vista. Aquella sala m’esfereïa. Damunt d'una taula hi havia fulletons i em vaig alçar per agafar-ne un. Parlava de malalties sexuals, i la seva prevenció, però no m’interessava llegir res en aquell moment, i el vaig tornar a deixar al seu lloc. Vaig mirar l’hora. Les vuit i deu minuts. Sota dos fluorescents, els pacients entraven amb pots d’orina amb paper de plata. Una infermera en bata blanca sense botonar va dir: el següent si us plau? Jo, i el soroll de budells, vam entrar.

   ―Bon dia, a on em poso per a l’extracció? ―vaig dir mentre em pujava la màniga del jersei.

   ―Bon dia, no pateixis. Sembles nerviós. Estira’t aquí damunt i posa’t tranquil. Ara prem fort la mà amb el puny tancat ―va dir mentre em posava una goma ampla que comprimia el braç dret, l’esquerre no, i sucava d’alcohol una vena prominent de color blau.

   ―Com et dius, noi? ―mentre sentia com l’agulla entrava a poc a poc. Amb la mirada al sostre, vaig aguantar uns segons la respiració.

   ―Cristòfol. Però em pot dir Cristo ― I vaig notar com l’agulla sortia i l’aire tornava a circular pel nas. No m'agradava l’olor a làtex dels seus guants.

   ―Ja està Cristo! Ho veus? Com els valents! ―mentre pressionava amb dos dits un cotó fluix, que quedava impregnat de sang.

    M’havia dit valent. Que poc sabia. Quan el pare ens va abandonar per una paia que ni conec el seu nom, la mare em va culpar a mi de tot. Que si era rebel, que si tornava a les tantes begut, que si em fotia merda, que no estudiava i que no seria mai ningú. En un procés d’autodestrucció, tancat a la meva habitació, escoltava els seus crits, sempre, emboirat de fum.

   Ja al carrer, la cafeteria de la cantonada em calmaria la gana. El dia pintava radiant. Caminava amb el cap cot. El sol em molestava i vaig treure les ulleres que tenia guardades a la butxaca.

   ―Una hamburguesa poc feta, si us plau, i un cafè amb llet ben calent ―vaig dir al cambrer de pèl engominat, que se’m va apropar amb una safata i un drap humit, per netejar la taula.

   No va tardar gaire l’home a portar aquella peça de carn quasi crua. Una evidencia pel toll de sang que es va formar al voltant de l’hamburguesa, en una plat completament blanc. Com qui fa anar una destral, vaig clavar la forquilla de forma tan salvatge que es va partir en dos. Va sortir més sang. Dues mossegades i me la vaig menjar. Les ninetes dels ulls estaven dilatades, les venes bullien i el cor bategava descontrolat mentre una espessa saliva m’inundava la boca. Vaig posar el plat a l’alçada dels llavis. Sentia créixer els incisius. Llavors aquell plaer estrany de la sang quan queia lenta per la tràquea fins a l’estómac. Havia de deixar les drogues abans de que em transformés en algú que no era, pensava mentre m’eixugava amb el tovalló i abraçava la tassa del cafè amb llet, que s’havia refredat. Encara tindré temps, vaig pensar, mentre mirava l’hora al mòbil i contestava quatre missatges. Aquell matí, vaig passar per la biblioteca per recollir un llibre.

   La Sara treballava de nit. En aquell temps, jo estudiava a les tardes. Molts cops quan passejava pels jardins del campus, pensava que el sol no l’havia vist mai brillar en els cabells vermells de la Sara. I sentia enveja de la resta de parelles, quan ella i jo, només ens veiem sota la llum de la lluna, i quan n’hi havia. Eren molts els dies que després de classe m’arribava al Pub. Amb el cul sobre un tamboret, l’esperava rostant quatre cacauets que tirava avall amb unes quantes cerveses. Aquella nit no hi vaig anar.  Vaig sopar poc. L’esmorzar m’havia deixat trasbalsat i quasi no havia tastat el dinar. Em vaig descordar els pantalons, i sobre un llit encara per fer, vaig agafar el llibre. Amb les primeres pàgines, vaig saber que m’enganxaria.

   “Caroline creia en els vampirs. Criatures condemnades a viure sota les ombres de la nit, assedegades de sang. Caroline els havia vist a prop seu. Aquells éssers li enviaven senyals en un codi que ella sabia desxifrar. La cridaven a les nits i la manipulaven al seus desitjos. Com forats negres, feien desaparèixer qualsevol raig de llum i ella hi havia caigut, sense saber com sortir-ne. Es sentia molt cansada des que aquelles bèsties de la nit s’alimentaven de la seva energia, li succionaven l’alegria, el benestar i l’entusiasme que li donava la vida. Ja no es consolaven només amb la sang. Caroline  ja no tenia una pell rosada; pàl·lida, cada cop s’assemblava més a ells. La sang se li va transformar en un Rh negatiu, com la vida que li esperava. No l’importava. Per fi volaria i s’alliberaria dels seus mals terrenals. Una nova generació de vampirs havia començat atacar, quan ella va notar tots aquells canvis.”

  Començava a sentir fred. La temperatura del termòstat però, marcava vint graus. Em vaig tapar amb l’edredó. Era tard i estava cansat. Vaig tancar el llibre. En el moment d’apagar el llum quelcom em va alertar. Una cosa s’havia bellugat. Vaig refregar-me els ulls. Vaig tornar a mirar. Una estranya silueta es va aturar centrada a la paret. Semblava mirar-me quan de sobte embogida, va arrencar amb moviments ràpids circulars, després verticals i en diagonal, per acabar en totes les direccions possibles. Va marxar per la finestra, que era tancada. Jo em pessigava fent pinça amb dos dits a les cuixes i a les galtes. La suor em lliscava per l’esquena, ple d’angúnia.  Collons que ha estat això!, vaig dir.

   Les sabatilles se m’escapaven del taló quan vaig anar al lavabo. Recollia l’aigua amb les mans, amb l’aixeta oberta a tope i la feia repicar sobre la cara. M’hi vaig entretenir una bona estona. Em vaig posar al mirall amb la tovallola a la mà, i no m’hi veia. L’últim que vaig sentir va ser que em faltava la respiració, quan vaig despertar al terra. No es poden llegir llibres de vampirs abans d’anar a dormir, em deia tot gratant el cap per darrere de la nuca.

   El mòbil va trucar amb insistents vibracions i el registre de contactes l’havia identificat amb el nom de la doctora Martina. Digui’m? Cristo, sóc la doctora, hauries de passar tan aviat com puguis per la consulta. No et vull alarmar, però és urgent. L’anàlisi no ha sortit bé? Vine. Hem de parlar. Va penjar, i la brevetat de les seves respostes em va preocupar.

   Un rètol a la segona planta. Dra. Martina Solé López. Endocrina. Davant la porta vaig donar dos cops. Puc passar? Endavant. La doctora mirava l’ordinador, quan la impressora del seu darrere va començar a treure fulls. Em va invitar a seure.

  ―A veure, he repassat varies vegades la teva analítica. Fins i tot, he trucat al laboratori que no s’haguessin equivocat. Tot és correcte, m’han dit. Però hi ha un resultat, ummmm, estrany, molt estrany ―mentre es baixava les ulleres fins a la punta del nas.

   ―Doctora. Què vol dir? ―vaig dir mentre aprovava més la cadira a la taula.

    ―No sé Cristo, no sé. En totes les analítiques d’anys anteriors, el  teu grup sanguini és A positiu. Ara, 

resulta que és negatiu. Estrany, molt estrany, tornava a repetir mentre es gratava el cap. 

Cansat? Has perdut pes? T’han fet fa poc una transfusió? Blaus o hematomes en la pell? ―va dir mentre 

redactava  l’informe per l’ordinador. 

   La doctora em va mirar la llengua, els ulls, escoltar el cor, prendre la pressió i pesar. Li vaig explicar que ho havia deixat, quan va veure les restes d’unes punxades en el braç esquerra. Blaus al coll i als mugrons. La resta,  ja ho sabia jo.

    La mare no havia arribat i el dinar estava per fer. A casa hi havia totes les persianes baixades. Tenia gana i vaig anar fins a la cuina. A la nevera hi havia fetge que la mare guardava suposo per fer samfaina. Tal qual i a peu dret, me’l vaig menjar. Em vaig mirar al mirall del passadís i, com la meva vida, no em veia. Vaig dormir tota la tarda. No havia vist la mare en tot el dia. Aquella nit havia quedat amb la Sara. Eren les vuit i s’havia fet fosc. Vaig alçar amb força la persiana. M’agradava mirar el cel. Un petit planeta es veia brillar al costat de la lluna. Era Venus. Vaig obrir els porticons de la finestra de bat a bat. Vaig obrir els braços en forma de creu, i vaig pujar a la lleixa de la finestra. M’hi vaig llençar al buit. Unes ales grosses se’m van desplegar. Les obria. Les tancava. L’aire em fregava la cara i volava entre ratpenats. La nit m’obria les portes en un vol que tranquil em portava cap a ella. Cap a la meva veritable llar. Ara ja sabia qui era jo. La claror de la lluna em brillava a la cara.

1er. premi literari de narrativa, Sant Jordi 2016. Vallfogona de Balaguer.

Pare nostre que esteu en el cel

  Tots els dijous a la tarda, abans de la missa de les vuit, el mossèn Jaume entrava dins el confessionari de l’església de Santa Maria, on assegut amb un rosari entre dues mans, grans i plenes, resava i esperava pacient la visita dels feligresos per actuar en nom de Déu i redimir els seus pecats. Durant tot aquell temps, mossèn Jaume,  guardava profundament en silenci i secret de confessió, molts pecats de la pura condició humana. Sentiments de culpa, necessitat de perdó i pau interna, es curaven amb quatre Ave Maries i Pare Nostres. 
   Aquell dijous de gener, pujava amb pas lent i feixuc,  la pujada que anava de la plaça Mercadal fins a l’església, amb un fort vent de cara que li pentinava enrere un cabell gris, fent més pronunciades les dues entrades de la front. L’aire del hivern, li feia plorar els ulls, què negres i grans, es tancaven amb  llàgrimes que queien pels costats. Unes galtes rosades i emmarcades dins una cara rodona, delataven encara més el fred que feia.  Mentre anava caminant, pensaments interns li feien recordar uns temps d’infantessa i joventut. Temps però, que l’havien marcat profundament i l’havien fet,  l’home i mossèn, que era ara.

   Els seus pares tenien uns quants jornals de terra de regadiu a prop d’una granja de vaques on ell de jovenet ajudava a munyir. La seva família era molt de missa i amb arrels i costums molt cristianes, Jaume, va créixer des de ben petit, molt influenciat per la religió. En cada cosa que feia a diari es podia notar. A l’hora d’esmorzar, el seu pare també de nom Jaume, agafava un pa rodó i gros, i amb la punta del ganivet el marcava amb una creu per sota, abans de tallar-lo en llesques.  També n’era un costum beneir la taula abans de les menjades, i amb les mans en forma d’oració amb els palmells junts, donaven gràcies per tots els aliments que Déu els hi oferia, mentre un porró de vi negre, al mig, era testimoni  presencial de tots els àpats. Oracions i pregaries, sempre van ser presents en la seva vida. Quan marxava de festa, la mare el feia senyar amb la senyal de la creu perquè no patis cap accident. A la nit abans de dormir, li feien resar un pare nostre i fer un petó també, a una petita creu que li van regalar de fusta quan va fer la confirmació. Bé i mal, era tot el que havia de saber i diferenciar. L’amor però, li va ser quasi negat, i les dones li havien dit, que eren el símbol del pecat i provocació. Privat d’una joventut normal, el van portar en un seminari al Monestir de les Avellanes. El seu fill hauria de ser mossèn! deien els seus pares orgullosos als amics i familiars.

   Eren per les festes de Nadal, quan feia mesos que era al seminari, que amb un permís va anar a passar una setmana a casa. En arribar, just davant de la estació del bus, es va trobar  l’Adela una amiga de Balaguer què sempre havia trobat atractiva, però que per la por i unes creences gravades al cervell, mai se li va declarar. Un miracle li va donar la vista, i en veure-la, va saber que estava enamorat i que sempre ho havia estat. Van ser set dies de pecat quan es veien d’amagat, i Jaume resava cada nit per demanar perdó al seu Déu.  La última nit, l’Adela li va fer un petó als llavis i la temptació se li va fer visible en un cos femení que se li relliscava de les mans i entre una cintura petita que ell abraçava. Sense saber jugar, jugava el mateix joc que li ensenyava a poc a poc, ella. Déu perdona’m! va dir mentre alçava uns ulls al cel i feien per primera vegada l’amor més celestial, i cantaven els àngels, el cel es va fer terra, i ell es va fer home. Després l'infern i els remordiments van inundar-li el cap, i la culpa del pecat, l'atrapava. L’endemà de cap d’any, en Jaume va marxar en una fugida endimoniada, als sentiments del seu cor. Als dos anys, es va fer mossèn amb un jurament de vot de castedat.

   ―Bona tarda mossèn, m’agradaria confessar-me―va dir ella, mentre s’agenollava sobre un banc de fusta del confessionari.

   ―Ave Maria puríssima. Digues. Quan temps fa que no t’has confessat?

   ―Fa molt, mossèn, no ho recordo...

   ―Molt bé, doncs digues, quins són els teus pecats?

   ―Mossèn, tota la vida he estimat a un home que Déu em té negat. Em vaig entregar un dia a ell amb cos i ànima, i mai he pogut estimar a ningú com estimo a ell. No sé si és pecat el que he fet, però necessitava dir-li. Jaume, t’estimo encara.

   ―Adela? Ets tu? ― va dir mentre es passava una mà per la cara dins d’una suor que li queia, i intentava mirar-la entre les reixes del confessionari.

   ―Sí, sóc jo...― va dir amb veu suau i amb el cap baix.

   ―Resa quatre Pare nostres i quatre Ave Maries i espera’m a fora que ara surto―va dir amb veu tremolosa amb una oració sense punts.

   Va sortir, es va treure la sotana, la va penjar. Es va agenollar davant de Crist. Es va senyar. Se’l va mirar uns minuts i va pronunciar una petita oració en veu molt baixa.

   Ella l’observaba asseguda al banc de darrere.

   ―Jaume, que li has dit en aquella oració a Déu?

   ―Que em perdoni si estic pecant, però que estimar no pot ser mai cap pecat. T’estimo Adela.

    Va tancar la porta de l’església i diuen alguns que els van veure, que les campanes dringaven.

No tots els dilluns són dolents

   Aquell matí de dilluns va despertar-se amb la mateixa desil·lusió que arrossegava des de feia mesos. Ja li era igual aixecar-se a les deu del matí o a les dotze del migdia, en uns dies en que les  hores havien perdut la finalitat de marcar un ritme. Cada dia que passava, el tatxava amb un creu al calendari de la nevera. Les setmanes i els mesos li resultaven eterns . De la mateixa manera que es va despertar amb un cap atapeït i emboirat, l’envoltava un desordre dins d’un ordre, com diria ell. Un munt de llibres plens de pols damunt la tauleta i un feix de factures que s’acumulaven a l’escriptori de l’habitació, s’afegien a uns rebuts retornats del banc, i papers doblegats amb desgana, plens de sumes i restes per tal de fer quadrar uns balanços que no li devien quadrar mai. Les tasses de cafè s’apilaven a la cuina i les mosques ja començaven a fer acte de presència entre plats bruts i olles recremades del cul, que s’amuntegaven a la pica de rentar els plats. Paquets de galetes de xocolata començats i una nevera buida, era tot el que veien els seus ulls.

   Es va rentar la cara amb aigua freda i davant d’un mirall ple d’esquitxos, es refregava amb la mà una barba grisa i negra, que havia crescut en quatre dies. Rascava. Es va posar un xandall de color blau que temps enrere feia servir per anar a caminar i unes bambes. Sense passar per la dutxa, un cabell negre ple de grenyes i gras, li donava un aspecte força descuidat. Va agafar les claus i amb les mans a la butxaca, va baixar fins el primer replà de l’escales per agafar la correspondència de la bústia, que feia dies, no recollia. Ple de propaganda i més propaganda, la va deixar al primer graó, quan va obrir la porta de l’entrada per fumar-se un tros de cigarreta que havia guardat fins apurar-la al màxim. Durant mig hora, va caminar carrer amunt  i avall  fins que va tornar al pis amb un regust amarg de tabac negre, sense un trist esmorzar al cos. A l’entrada, sobre el moble, una mateixa carta li feia recordar aquell dia. Es va aturar uns segons i va sentir ràbia, mentre també s’observava, aquest cop al mirall del rebedor, i es veia perdut com el temps que s’havia aturat amb desesperació.

   L’Enric sempre havia estat un bon treballador, eficient i ben valorat. Amb una carrera brillant d’enginyer tècnic, aviat va trobar feina  a prop de Viladecans en una multinacional d’automoció. Portava deu anys treballant i un bon sou li permetia viure com un senyor. Amb diners a la butxaca i ben situat, durant aquell temps, va fer varies inversions. Es va comprar un pis més gran al barri nou  i un Audi 6 model, també nou. A les vacances, viatjava a l’estranger i sempre amb hotels de quatre estrelles. Les dones li eren de pas i mai s’havia plantejat casar-se, però ben plantat, tenia les que volia. Ell era independent i la vida li era rodona fins que un dia la maleïda crisis va afectar a la l’empresa on treballava. Les vendes de cotxes van anar a la baixa i van haver d’afluixar la producció. L’empresa va començar a veure reduïts els seus ingressos i aviat van prendre mesures reduint la plantilla del personal. Primer les jubilacions anticipades. Després, li van seguir la regulació dels sous i retallades en les nòmines. En un acte de supervivència, l’empresa va apostar per treure un model de cotxe nou, però sense èxit al mercat, aquest fet, va agreujar el problema amb encara més pèrdues. Després de dos Eros, van acomiadar a tot el personal i finalment van tancar. Sense indemnització, l’Enric, un dilluns de fa tres mesos, va anar al carrer.

   Es va mirar tota la propaganda de mobles, de cursos d’anglès i ofertes d’immobiliària.  Va agafar una galeta de xocolata. La última que quedava dins el paquet. Es va preparar un cafè amb la última tassa que també li quedava neta. Aquell matí faria dues trucades més. Potser estaria de sort i trobaria feina. Va agafar el mòbil i quan anava a marcar, va començar a vibrar-li dins els dits mentre sonava amb una melodia.

—Sí, sí digui? va dir nerviós.

—El senyor Enric Caselles?

—Sí, jo mateix—Va contestar sense alè.

—Em dic Andreu i sóc el cap del departament de recursos humans de Hemersons Motors. Li truco per una oferta de feina que vostè va sol·licitar i un cop revisat el seu curriculum, el meu equip i jo, creiem que correspon perfectament al perfil de persona que estem buscant. Ens agradaria que passes aquest dimecres per les nostres oficines per tal de parlar amb vostè i fer-li una petita entrevista. Li sembla bé Enric?

—Sí, sí, em sembla molt bé. Gràcies. Passaré aquest dimecres per les seves oficines. Hora si us plau?

—A les nou del matí.

—Genial! Allà estaré! Fins dimecres senyor Andreu.

—Fins dimecres, Enric. Adéu.

   Amb un crit d’al·leluia, amb la mà va escombrar tota la paperassa que tenia damunt la taula de la cuina. Neta i amb la mirada brillant, va agafar la carta del rebedor que feia tres mesos guardava i no havia tornat a obrir. La va a tornar a llegir. L'acomiadament. Adéu! va dir. La va agafar, doblegar,  i  tirar a les escombraries amb tota la merda que durant aquell temps havia acumulat.  No tots els dilluns són dolents! es va dir en veu alta amb una rialla de pam. Al·leluia! va repetir.

Sota la pell d'un corder

Burxen les portes sense tindre espera.

Rasquen febleses en les parts baixes.

De tant en tant, udolen, sense lluna plena.

Deixen unes ungles marcades, brutes i llargues. 

S’apropen. Arriben. Ja venen.

Sota pells de corder, s’amaguen els llops.

No són només a les muntanyes. 
Són per tot arreu.

Al poble diuen els vells, que ara tenen dos peus.

Rondegen.

Afamats i sedents, no esperen.

S’hi llencen. 

Obren una boca grossa, i claven les dents.

Més covards, per sota, saciats de mentides,

se’ls veu una cua grossa, llarga i negre;

plena de pèls.

Neus Gili Masagué. 2016.-

Nen & Nena

NEN, m’agrada quan dius:

NENA. Juguem?

Yes, okey o un sí, sí. Comença el joc.

Agafa els daus. Bufa-hi un polsim de desig.

Llença’ls lluny i  molta sort, TRESOR.

Sis, sis. Tens bon joc. Come on!

Belluga fitxa. Juga i tempta’m.

Tindràs recompensa, si et corones,

REI de les meves ofrenes.

NEN, no hi ha instruccions en aquest joc.

Nosaltres i prou.

AMOR, tira perquè et toca i compta vint-i-u.

Si guanyes hi ha penyora. Tries tu. Si perds, jo.

No oblidis saltar les caselles que diguin presó.

Quan acabis digues CASA. Vine. Ja ho saps.

Espero amb un PETÓ, normes del joc.

NEN vol a NENA & NENA a NEN. Juguem?

Neus Gili Masagué. 2016.-

L'adéu amarg

És la remor amarrada a la penes,

la que porta el mar i arrosseguen les ones.

Quan a la platja naufraguen amb esquitxos de sal,

com vidres es claven dins la pell més fina,

i aterrossen la vida; de negres cristalls.

I al port del cor la fel rebenta,

i en dejú l’omple, l’amargor més cruel.

Sense permís el buit del dol fa cau,

quan a les entranyes, maleït, entra.

A crits desperta el mal més salvatge.

Lliures les feres porten dolor.

La impotència plora sota les llàgrimes.

Fa fred. El vent despulla, i plou soledat.

A l’església jo, i dues campanes toquen a morts.

Neus Gili Masgué. 2016.-

Ecs quan parlo de corruptes

Ecs quan parlo de corruptes

que la llengua s’embolica

i puc escriure’t un idioma

on dic puta i no t’adones.

I ecs que aquesta mena de gent

no ecs mereixen mirament,

putes tenen molts diners, amagats,

en el mar o  le mer, 

d’ecs comptes corrents.

I encara diuen els puca vergonyes

(pots canviar la c per la t),

que aquests calers són seus.

Males putes, col lleons,
per no dir collons,
torneu els nostres diners.

Amén.

Neus Gili Masagué. 2016.-

Refugiats en la nit

Coneixen el dolor de cada passa.

Trepitgen camins 
que no porten enlloc.

Carreguen el pes de la vida,

repartit, en cada part del cos.

I amb penúries buiden les animes,

quan demanen auxili,

i les omplen de records.

Enrere deixen

terres i cases,

bons dies,

i belles històries;

explicades a la vora del  foc.

L’acció a la deriva busca refugi

entre verbs conjugats, 
en primera persona,

quan mil pretèrits fumegen, esvaïts,

quan negre és el cel i llarga la nit.

Fam, fred, fum negre,

i molta pudor;

ploren les criatures

palpant el pit que els dona escalfor.

I s’embolcallen entre mantes

sota la fosca i el silenci.

Quan acabarà la guerra? li diu a la mare.

Ella es pregunta abraçant-lo ben fort.

On s’acaba la vida... quan les nits són així.

Dorm.

Neus Gili Masagué. 2016.-

El bes dels amants.

Subtil s’amagava

enfonsat en els llavis,

un desig dels amants.

Pacients, resseguien,

contorns perfilats

suaument retallats,

quan tendres i roses

en un vol de papallones,

tancaven llurs ales, 

guardant;

el seu secret d’estimar.

I amb la promesa prohibida

d’un avui i un sempre, més,

ho van segellar.

Neus Gili Masagué. 2016.-

Res

RES, 
        és tan sols, 
                         RES.

Escriure’l és més del que és,
                RES.

         
Una paraula de tres lletres,
que s’han posat juntes,
per a no dir;
RES. 

No parla, 
               no sent,   

                           RES;
                                   va néixer mort.

Maleït forat negre que tot s’ho engoleix. 

          RES,
                 Solitud en un silenci,                                 
                                                    RES.

                                                 

 Neus Gili Masagué. 2016.-

Passió

Lluïa

exalta al sol

sense timidesa,
el fruit del seu desig.

Es va despullar.

Un a un, ara dos, després tres...

va deixar oberts els pètals roses,

evocant al vent, perfum de rosa.

Nua, la picardia ensenyava excitats

uns estams untats, color groc llimona.
Amb el brunzit de les abelles,
fecunda es consumia en la passió,
més sublim i esperada.


Neus Gili Masagué. 2016.-

La dansa dels vents

M’he deixat portar pel Mestral,

Xaloc, Garbí i Ponent,

embogit amb la Tramuntana,

i ballat; la dansa dels vents.

Us he vist alçar onades gegants

i arrossegar núvols negres i blancs,

embolicar-vos dins les tempestes,

o les pluges fines, que reguen els camps.

Traspassar les fronteres sense passaport,

quan sacsegeu a cops forts,

podeu ser a vegades freds, i d’altres,

càlida escalfor que acaricia el cos.

Sou els amos invisibles del cel

quan lliures viatgeu de nord a sud,

o d’est a oest, pelegrins, sense anar a enlloc;

fugiu de l'exili i busqueu repòs,

en un temps, on calmin els vents.

Neus Gili Masagué. 2016.-

Lan, pels amics

   És caòtic i quasi mortal, quan la llum del matí que es filtra per la finestra entra dins les meves pupil·les adormides, obrint-les a la força en un acte salvatge. Tapat sota el suau pes dels llençols, el meu despertar és lent, mandrós i ben trempat; cosa que soluciono ben aviat. El meu beautiful body no té problemes per vestir-se. Sóc un man ben proporcionat i ben dotat per la sàvia naturalesa, el body perfecte per la princesa del ball de fi de curs de l’intitut. I like vestir amb samarretes ajustades i pantalons amples amb un bon cinturó, i d’aquells que deixen veure una mica els boxers. Quan em poso la xupa negra de cuir i cremalleres platejades, i porto ulleres de sol, puc ser irresistible. Avui pinta núvol, aniran al cap. 

   De tots els trets de la meva personalitat el que més atabala a la mare és que sóc desordenat, i dins el meu gran desordre, he començat a explicar-vos les coses al revés. 

   Em dic Alan Smith Pearson. Lan pels amics, Smith pels profes, i nen, pels de casa. Visc a la ciutat de Maryland i els meus pares són teachers, de l’Institut Frederick High School on també faig acte de presencia. No és que m’entusiasmi massa la idea de trobar-me’ls sempre per allà, però m’he anat acostumant amb els meus eighteen years. La mare, és professora de llengua hispana i el pare de llengua anglesa pel què amb tanta llengua per casa, a la força he hagut d’acabar essent el més xerraire de tot l’institut.
    Avui divendres hi ha classe d’història amb la professora Meryem, però avui, i per sort, res de guerres ni conflictes mundials; oh yeah! Parlarem de la gran festa de fi de curs. Amb el número tretze de la llista, el meu lloc a classe és a la última fila al costat de la finestra que dona al pati i a la vora del John Bryan. Bon tio el Bryan. A més de llest, s’enrotlla bé quan em deixa copiar dels seus exàmens. Good friend, Bryan. Algun cop ens ha portat problemes el fet de copiar, quan un error surt idènticament clavat en el meu examen amb la desagradable i no tant sorpresa, de dos zeros, ben rodons. Però en fi, tot no és dolent. Seure al darrere té moltes avantatges i permet observar tota la classe des d’una dimensió màxima i poder gaudir a la segona fila; de la Catherine, la noia més guapa i més sexy que els meus ulls verds han pogut veure mai. Ja fa dies que penso com enrotllar-me-la. Collons de tia, em destarota quan surt a la pissarra a fer algun exercici i remena el cap i cul, tot bellugant la melena rossa provocant un càlid vent de perfum femení. No ho puc evitar. N’estic penjat fins els dellonces per no repetir-me tant, però la nineta dels meus ulls no em fot cas. Al seu costat la seva amiga la Suelen. Els amics m’emprenyen dient que em va al darrere i començo a pensar que és cert. Me la trobo a tot arreu: al pati, al menjador de l’insti, al passadís quan canviem de classe... Collons de paia, si no la tinc al darrere és que la tinc al davant. Ara fa dies que la tinc sempre penjada al meu whassap. No para de dir-me coses i ara a més envia petons en forma de llavis, omplint-me tota la pantalla del mòbil d’un estrident color vermell. Ahir es va atrevir amb un cor que bategava. A vegades em diu perquè no la contesto però és que l’amor, ladies and gentlemen, boys and girls, és molt i molt capritxós i amb qui desitjo tenir conversa és amb un altra.

   Dimecres passat vaig coincidir amb la Catherine guardant els llibres de l’última classe a la taquilla. Era l’hora del pati. L’ocasió perfecta. El temps suficient pels meus hàbils propòsits. Vaig treure pit per mostrar el meu treballat pectoral de gimnàs. Vaig alçar el cap. Suaument vaig passar-me la mà pel meu cabell negre. Amb l’altra braç em recolzava a la seva taquilla. 

   

    —How are you, beautiful?— vaig deixar anar. Jo trempava només veure-la allà al meu davant.          

    —Hello, Lan! Bé, una mica enfeinada amb tot això de la festa de fi de curs. Ja saps que a les noies ens agrada anar molt guapes pel ball, però...saps? Ara ja tinc el vestit!—va dir-li sense mirar-lo mentre seguia remenant per la taquilla.

   —Oh, yes! Què bé,doncs! Segur que és preciós. Els tios ho tenim més fàcil, veritat? Uns pantalons, una camisa i americana, i walking!—vaig dir, sense parar de mirar-la amb una rialla de pam.

   —Sí, per cert Lan...tens parella pel ball?
   Amb els ulls dilatats, el cor exaltat i la respiració tallada, no em sortien les paraules que tant volia dir-li.
   —Bé, Catherine... d’això et volia parlar. Tu...

   Em va tallar la conversa, mentre tancava la taquilla.
   —Sí Lan! I’m very happy! Saps? El John Bryan avui m’ha dit si volia anar amb ell.

   Vaig arronsar les espatlles amb una mirada centrada a un mosaic verd i negre del terra, mirant la brutícia que hi havia.

   —Lan? Perdona, volies dir-me alguna cosa? Lan, Lan...Lan?
   —No passa res...bé, sí. T’anava a dir que sí volies...res, res, he arribat tard...
   —Ho sento Lan... et deixo, ja parlem un altre dia val? Bye Lan. Ja parlarem! Segur que trobaràs parella! John, John! —va anar cap a ell mentre repetia el seu nom, i el meu, no.

   Com una eruga verda aixafada pel peu cruel i humà, des del nivell més inferior de la meva existència, vaig veure com corria als braços del meu millor amic.

   —Lan! Guapo!— va dir una noia mentre feia amb un xiclet de maduixa una bombolla que li traspassava el nas.
   Era la Suelen, mai l’havia tingut tan a prop i sentia la seva olor dolça, també de maduixa.
   

   —Hola Suelen! Què tal? Perdona, però faig tard a classe... —vaig dir-li sense masses ganes de res.
   —No marxis, espera, espera! Lan, tens parella pel ball? —va dir tornant a fer un altra bombolla, encara més gran.
   —Doncs no, de moment encara no—vaig contestar inconscient de mi, i sense pensar en reaccions posteriors.
   —Very good, Lan! Vols ser la meva parella?
   —Doncs...no sé...m’ho pensaré...
   —Pensar dius? Res de pensar! Fet! Els homes heu de ser decidits!—va abraçar-lo mentre ell se li apartava sorprès.
   —Lan, ens veiem al ball! Bye, bye!—va dir. Girant-se per mirar-lo, va somriure.

  Sembla curiós, però a més de ser desordenat, era cec. Darrere d’aquella bombolla a punt de esclatar de color rosa i amb gust de maduixa, vaig descobrir un somriure preciós. Quin culet que té la Suelen, vaig pensar.

  

  

Enamorada del sol

Guaita una lluna tenyida de blanc,
quan de cara rodona, desperta;
darrere un cel de color blau.

Suau aire calmós li refrega la cara,
mentre embaladida, batega;
l'eterna enamorada del sol.

Té cara de pena,
ni nova ni plena,
avui és minvant;
quan sentida s'amaga, difuminada,
sota una llum de l'alba, que li fa mal.

Neus Gili Masagué. 2016.-

Desig tropical

Seductor viu amarrat 
al port dels teus llavis,

on arriba cada dia
l'oneig constant
de crestes perfilades,
dins un desig d'escuma
propi dels mars tropicals.

Desig de sal i sol 
de les terres Caribenyes,
desperta nu en l'arena
d'una platja salvatge,
on neix el refugi de corals 
i perles de plata
per obrir-se en silenci,
en la illa del teu bes.

Neus Gili Masagué. 2016.-

Puc

Puc se la clau
que obra la porta
als meus somnis.
Tot entrant i sortint,
deixaré que siguis
el meu cel infinit.

Puc ser la dolça lluna 
que et bressa abraçat a mi,
i com el vent juganer
que t'esborrona i toca la pell;
puc ser, suau caricia.

Puc ser l'aigua clara que corre
plena de sentiments.
El nostre etern miratge
en mig d'un oasis verd.

Puc ser un màgic somriure
dibuixat al sol,
o la suau pluja
pintada de colors,
en mig un arc de Sant Martí.

Puc ser el que vulguis
i puguis imaginar.
Puc ser el cel i la terra,
un mar ensucrat
o un desert florit.

Ho puc ser tot,
tot, menys teva. 

Neus Gili Masagué. 2016.-

Vent del nord

Avui bufes fort,

vent del nord,

i a batzegades m’empenys,

fent-me seguir la vida.

Colpejant les galtes

se’m tornen rosades,

i amb el teu fred persistent,

despertes ple de sentits.

No et posaré impediments,

deixaré que voleïs

per damunt dels camps,

ençà i enllà.

Deixaré que juguis

despentinant-me els cabells.

Traspassa’m la roba

fins arribar dins meu.

Ésser immortal,

no et veig però et sento.

Com la vida,

sembla que no hi ets

i em fas sentir viva;

Com el teu fred punxent.

Avui bufes fort,

vent del nord.

Arrossega les penes,

emportat el mal i el dolor.

Endú-te tot el dolent

deixant només l’esperança,

i que l’aire torni a ser

vent del nord,

fresc i nou.

Neus Gili Masagué. 2016.-