Tots
els dijous a la tarda, abans de la missa de les vuit, el mossèn Jaume entrava
dins el confessionari de l’església de Santa Maria, on assegut amb un rosari
entre dues mans, grans i plenes, resava i esperava pacient la visita dels feligresos
per actuar en nom de Déu i redimir els seus pecats. Durant tot aquell temps, mossèn
Jaume, guardava profundament en silenci
i secret de confessió, molts pecats de la pura condició humana. Sentiments de
culpa, necessitat de perdó i pau interna, es curaven amb quatre Ave Maries i Pare
Nostres. Aquell dijous de gener, pujava amb pas lent i feixuc, la pujada que anava de la plaça Mercadal fins a l’església, amb un fort vent de cara que li pentinava enrere un cabell gris, fent més pronunciades les dues entrades de la front. L’aire del hivern, li feia plorar els ulls, què negres i grans, es tancaven amb llàgrimes que queien pels costats. Unes galtes rosades i emmarcades dins una cara rodona, delataven encara més el fred que feia. Mentre anava caminant, pensaments interns li feien recordar uns temps d’infantessa i joventut. Temps però, que l’havien marcat profundament i l’havien fet, l’home i mossèn, que era ara.
Els seus
pares tenien uns quants jornals de terra de regadiu a prop d’una granja de
vaques on ell de jovenet ajudava a munyir. La seva família era molt de missa i amb
arrels i costums molt cristianes, Jaume, va créixer des de ben petit, molt
influenciat per la religió. En cada cosa que feia a diari es podia notar. A
l’hora d’esmorzar, el seu pare també de nom Jaume, agafava un pa rodó i gros, i
amb la punta del ganivet el marcava amb una creu per sota, abans de tallar-lo
en llesques. També n’era un costum
beneir la taula abans de les menjades, i amb les mans en forma d’oració amb els
palmells junts, donaven gràcies per tots els aliments que Déu els hi oferia,
mentre un porró de vi negre, al mig, era testimoni presencial de tots els àpats. Oracions i
pregaries, sempre van ser presents en la seva vida. Quan marxava de festa, la
mare el feia senyar amb la senyal de la creu perquè no patis cap accident. A la
nit abans de dormir, li feien resar un pare nostre i fer un petó també, a una
petita creu que li van regalar de fusta quan va fer la confirmació. Bé i mal,
era tot el que havia de saber i diferenciar. L’amor però, li va ser quasi negat,
i les dones li havien dit, que eren el símbol del pecat i provocació. Privat
d’una joventut normal, el van portar en un seminari al Monestir de les
Avellanes. El seu fill hauria de ser mossèn! deien els seus pares orgullosos
als amics i familiars.
Eren
per les festes de Nadal, quan feia mesos que era al seminari, que amb un permís
va anar a passar una setmana a casa. En arribar, just davant de la estació del
bus, es va trobar l’Adela una amiga de
Balaguer què sempre havia trobat atractiva, però que per la por i unes creences
gravades al cervell, mai se li va declarar. Un miracle li va donar la vista, i en
veure-la, va saber que estava enamorat i que sempre ho havia estat. Van ser set
dies de pecat quan es veien d’amagat, i Jaume resava cada nit per demanar perdó al
seu Déu. La última nit, l’Adela li va
fer un petó als llavis i la temptació se li va fer visible en un cos femení
que se li relliscava de les mans i entre una cintura petita que ell abraçava. Sense
saber jugar, jugava el mateix joc que li ensenyava a poc a poc, ella. Déu
perdona’m! va dir mentre alçava uns ulls al cel i feien per primera vegada l’amor més celestial, i cantaven els àngels, el cel es va fer terra, i ell es va fer home. Després l'infern i els remordiments
van inundar-li el cap, i la culpa del pecat, l'atrapava. L’endemà de cap d’any, en Jaume va marxar en una fugida endimoniada, als sentiments del seu cor. Als dos anys, es va fer mossèn amb un jurament de vot de castedat.
―Bona tarda mossèn, m’agradaria confessar-me―va
dir ella, mentre s’agenollava sobre un banc de fusta del confessionari.
―Ave Maria puríssima. Digues. Quan temps fa
que no t’has confessat?
―Fa molt, mossèn, no ho recordo...
―Molt bé, doncs digues, quins són els teus
pecats?
―Mossèn, tota la vida he estimat a un home que
Déu em té negat. Em vaig entregar un dia a ell amb cos i ànima, i mai he pogut
estimar a ningú com estimo a ell. No sé si és pecat el que he fet, però
necessitava dir-li. Jaume, t’estimo encara.
―Adela? Ets tu? ― va dir mentre es passava una
mà per la cara dins d’una suor que li queia, i intentava mirar-la
entre les reixes del confessionari.
―Sí, sóc jo...― va dir amb veu suau i amb el cap
baix.
―Resa quatre Pare nostres i quatre Ave Maries
i espera’m a fora que ara surto―va dir amb veu tremolosa amb una oració sense
punts.
Va sortir, es va treure la sotana, la va
penjar. Es va agenollar davant de Crist. Es va senyar. Se’l va mirar uns
minuts i va pronunciar una petita oració en veu molt baixa.
Ella l’observaba asseguda al banc de darrere.
―Jaume, que li has dit en aquella oració a
Déu?
―Que em perdoni si estic pecant, però que
estimar no pot ser mai cap pecat. T’estimo Adela.
Va tancar la porta de l’església i diuen alguns
que els van veure, que les campanes dringaven.
