Rh negatiu

Tenia vint-i-cinc anys quan vaig notar tots aquells canvis. Sempre estava pàl·lid, i havia perdut quilos i els pantalons em queien, sense cap cinturó que els aguantés. La mirada m’havia canviat i ara la tenia felina i perduda, com ho són dos planetes perduts a l’espai. Els dies m’arrossegaven cap a una buidor sense gens de vida. Per sort, somreia quan pensava amb la Sara. Follar amb ella m’havia deixat a les últimes com els gats quan van de zel. Terriblement bella, em feia embogir. Quan la vaig veure per primer cop una nit darrere la barra del Pub “Black Night”, en un ramal de l’autovia de Castelldefels, vaig saber que havia caigut entre les urpes d’un amor endimoniat. Una melena llarga i ondulada de color vermell li ressaltava els ulls, grans i verds, d'aire oriental, que amb una pell blanca que poc havia vist el sol, i uns llavis carnosos, podien ser l’enveja de qualsevol dona.

   Aquella nit em va servir un whisky amb gel i es va recolzar sobre la fredor de la barra. L'escot li despullava els pits, que, sense tocar-los, vaig saber que eren rodons i durs, i la mirada es va llançar cap a ells.

   ―Rei, avui invito jo —va dir mentre em donava el vas.

   —Com et dius? —vaig dir mentre li agafava una mà perquè no marxés.

   ―Sara. I tu? —mentre passava el seu dit entre els meus i em miraven els seus ulls.

   —Cristo, em dic Cristo —vaig contestar nerviós mentre se m’escapava de la mà, com el gel quan rellisca sobre una superfície fina.

   Darrere una barra, la seducció s’havia fet dona. No podia parar de mirar-la mentre el glaçó que havia deixat caure a la boca, es fonia com la passió quan cau dins de les brases. Entre client i client, se m’acostava amb un somriure i jo li retornava, totalment embruixat. La Sara era electricitat pura. Sense tocar-la, enrampava.

   Després d'un primer whisky, en van seguir dos més. Els efectes alegres de l’alcohol, juntament amb les drogues, els començava a notar, quan la llum del local disminuïa gradualment i el senyal de que tancaven era evident. Només quedàvem quatre gats; tres guiris força beguts, i jo, ansiós. Ella fregava amb un drap sucat de ginebra la barra d’acer inoxidable, que brillava tant com la lluna ho feia a fora aquella nit. En passar pel davant li vaig agafar fort la mà i la vaig mirar. Després, la porta. Ens vam entendre ràpid: el tercer whisky damunt la barra, i jo a la sortida del pub.

   Era una nit de lluna plena, una lluna de sang. L'esperava recolzat a la porta del cotxe força col·locat. La fredor de la xapa que havia estat moltes hores sota una nit gelada, penetrava com les agulles ho fan al cos. Feia un canut, i amb la primera calada, la vaig veure sortir. Portava un vestit de cuir negre, ajustat, que marcava una cintura petita, i uns talons d’agulla repicaven sobre l'asfalt del pàrquing desert. Semblava volar quan la vaig cridar pel seu nom: Sara! Aquí! Sense dir-me res, ella se’m va llençar als braços. El seu cos era fred i acerat, com la nit que ens contemplava. En mig d’una bogeria, ens mossegàvem el coll i els mugrons excitats.

   Ho vam fer al seient del darrere, amb els vidres embafats, en un èxtasi tan gran que m'hi vaig deixar l'ànima en els seu braços.

   Vam fumar maria fins que el sol va apuntar per l'horitzó. Llavors la Sara va sortir del cotxe i la seva silueta es va difuminar en la boira que s’aixecava del terra, fugint de la llum quan naixia.

   Entrava a la sala de les tortures, un matí a les vuit en punt. La doctora Martina del CAP, amb l’alarmisme propi d'una mare, m'havia programat una analítica. També em faria la prova del VIH. Aquesta última, l'havia demanat jo. M'esperava assegut dins del dispensari amb les cames creuades, canviant-les de costat contínuament. Encara es sentia l’olor de lleixiu que hores abans havia fet servir per desinfectar la dona de la neteja. Les parets i el terra de color blanc m'anul·laven la vista. Aquella sala m’esfereïa. Damunt d'una taula hi havia fulletons i em vaig alçar per agafar-ne un. Parlava de malalties sexuals, i la seva prevenció, però no m’interessava llegir res en aquell moment, i el vaig tornar a deixar al seu lloc. Vaig mirar l’hora. Les vuit i deu minuts. Sota dos fluorescents, els pacients entraven amb pots d’orina amb paper de plata. Una infermera en bata blanca sense botonar va dir: el següent si us plau? Jo, i el soroll de budells, vam entrar.

   ―Bon dia, a on em poso per a l’extracció? ―vaig dir mentre em pujava la màniga del jersei.

   ―Bon dia, no pateixis. Sembles nerviós. Estira’t aquí damunt i posa’t tranquil. Ara prem fort la mà amb el puny tancat ―va dir mentre em posava una goma ampla que comprimia el braç dret, l’esquerre no, i sucava d’alcohol una vena prominent de color blau.

   ―Com et dius, noi? ―mentre sentia com l’agulla entrava a poc a poc. Amb la mirada al sostre, vaig aguantar uns segons la respiració.

   ―Cristòfol. Però em pot dir Cristo ― I vaig notar com l’agulla sortia i l’aire tornava a circular pel nas. No m'agradava l’olor a làtex dels seus guants.

   ―Ja està Cristo! Ho veus? Com els valents! ―mentre pressionava amb dos dits un cotó fluix, que quedava impregnat de sang.

    M’havia dit valent. Que poc sabia. Quan el pare ens va abandonar per una paia que ni conec el seu nom, la mare em va culpar a mi de tot. Que si era rebel, que si tornava a les tantes begut, que si em fotia merda, que no estudiava i que no seria mai ningú. En un procés d’autodestrucció, tancat a la meva habitació, escoltava els seus crits, sempre, emboirat de fum.

   Ja al carrer, la cafeteria de la cantonada em calmaria la gana. El dia pintava radiant. Caminava amb el cap cot. El sol em molestava i vaig treure les ulleres que tenia guardades a la butxaca.

   ―Una hamburguesa poc feta, si us plau, i un cafè amb llet ben calent ―vaig dir al cambrer de pèl engominat, que se’m va apropar amb una safata i un drap humit, per netejar la taula.

   No va tardar gaire l’home a portar aquella peça de carn quasi crua. Una evidencia pel toll de sang que es va formar al voltant de l’hamburguesa, en una plat completament blanc. Com qui fa anar una destral, vaig clavar la forquilla de forma tan salvatge que es va partir en dos. Va sortir més sang. Dues mossegades i me la vaig menjar. Les ninetes dels ulls estaven dilatades, les venes bullien i el cor bategava descontrolat mentre una espessa saliva m’inundava la boca. Vaig posar el plat a l’alçada dels llavis. Sentia créixer els incisius. Llavors aquell plaer estrany de la sang quan queia lenta per la tràquea fins a l’estómac. Havia de deixar les drogues abans de que em transformés en algú que no era, pensava mentre m’eixugava amb el tovalló i abraçava la tassa del cafè amb llet, que s’havia refredat. Encara tindré temps, vaig pensar, mentre mirava l’hora al mòbil i contestava quatre missatges. Aquell matí, vaig passar per la biblioteca per recollir un llibre.

   La Sara treballava de nit. En aquell temps, jo estudiava a les tardes. Molts cops quan passejava pels jardins del campus, pensava que el sol no l’havia vist mai brillar en els cabells vermells de la Sara. I sentia enveja de la resta de parelles, quan ella i jo, només ens veiem sota la llum de la lluna, i quan n’hi havia. Eren molts els dies que després de classe m’arribava al Pub. Amb el cul sobre un tamboret, l’esperava rostant quatre cacauets que tirava avall amb unes quantes cerveses. Aquella nit no hi vaig anar.  Vaig sopar poc. L’esmorzar m’havia deixat trasbalsat i quasi no havia tastat el dinar. Em vaig descordar els pantalons, i sobre un llit encara per fer, vaig agafar el llibre. Amb les primeres pàgines, vaig saber que m’enganxaria.

   “Caroline creia en els vampirs. Criatures condemnades a viure sota les ombres de la nit, assedegades de sang. Caroline els havia vist a prop seu. Aquells éssers li enviaven senyals en un codi que ella sabia desxifrar. La cridaven a les nits i la manipulaven al seus desitjos. Com forats negres, feien desaparèixer qualsevol raig de llum i ella hi havia caigut, sense saber com sortir-ne. Es sentia molt cansada des que aquelles bèsties de la nit s’alimentaven de la seva energia, li succionaven l’alegria, el benestar i l’entusiasme que li donava la vida. Ja no es consolaven només amb la sang. Caroline  ja no tenia una pell rosada; pàl·lida, cada cop s’assemblava més a ells. La sang se li va transformar en un Rh negatiu, com la vida que li esperava. No l’importava. Per fi volaria i s’alliberaria dels seus mals terrenals. Una nova generació de vampirs havia començat atacar, quan ella va notar tots aquells canvis.”

  Començava a sentir fred. La temperatura del termòstat però, marcava vint graus. Em vaig tapar amb l’edredó. Era tard i estava cansat. Vaig tancar el llibre. En el moment d’apagar el llum quelcom em va alertar. Una cosa s’havia bellugat. Vaig refregar-me els ulls. Vaig tornar a mirar. Una estranya silueta es va aturar centrada a la paret. Semblava mirar-me quan de sobte embogida, va arrencar amb moviments ràpids circulars, després verticals i en diagonal, per acabar en totes les direccions possibles. Va marxar per la finestra, que era tancada. Jo em pessigava fent pinça amb dos dits a les cuixes i a les galtes. La suor em lliscava per l’esquena, ple d’angúnia.  Collons que ha estat això!, vaig dir.

   Les sabatilles se m’escapaven del taló quan vaig anar al lavabo. Recollia l’aigua amb les mans, amb l’aixeta oberta a tope i la feia repicar sobre la cara. M’hi vaig entretenir una bona estona. Em vaig posar al mirall amb la tovallola a la mà, i no m’hi veia. L’últim que vaig sentir va ser que em faltava la respiració, quan vaig despertar al terra. No es poden llegir llibres de vampirs abans d’anar a dormir, em deia tot gratant el cap per darrere de la nuca.

   El mòbil va trucar amb insistents vibracions i el registre de contactes l’havia identificat amb el nom de la doctora Martina. Digui’m? Cristo, sóc la doctora, hauries de passar tan aviat com puguis per la consulta. No et vull alarmar, però és urgent. L’anàlisi no ha sortit bé? Vine. Hem de parlar. Va penjar, i la brevetat de les seves respostes em va preocupar.

   Un rètol a la segona planta. Dra. Martina Solé López. Endocrina. Davant la porta vaig donar dos cops. Puc passar? Endavant. La doctora mirava l’ordinador, quan la impressora del seu darrere va començar a treure fulls. Em va invitar a seure.

  ―A veure, he repassat varies vegades la teva analítica. Fins i tot, he trucat al laboratori que no s’haguessin equivocat. Tot és correcte, m’han dit. Però hi ha un resultat, ummmm, estrany, molt estrany ―mentre es baixava les ulleres fins a la punta del nas.

   ―Doctora. Què vol dir? ―vaig dir mentre aprovava més la cadira a la taula.

    ―No sé Cristo, no sé. En totes les analítiques d’anys anteriors, el  teu grup sanguini és A positiu. Ara, 

resulta que és negatiu. Estrany, molt estrany, tornava a repetir mentre es gratava el cap. 

Cansat? Has perdut pes? T’han fet fa poc una transfusió? Blaus o hematomes en la pell? ―va dir mentre 

redactava  l’informe per l’ordinador. 

   La doctora em va mirar la llengua, els ulls, escoltar el cor, prendre la pressió i pesar. Li vaig explicar que ho havia deixat, quan va veure les restes d’unes punxades en el braç esquerra. Blaus al coll i als mugrons. La resta,  ja ho sabia jo.

    La mare no havia arribat i el dinar estava per fer. A casa hi havia totes les persianes baixades. Tenia gana i vaig anar fins a la cuina. A la nevera hi havia fetge que la mare guardava suposo per fer samfaina. Tal qual i a peu dret, me’l vaig menjar. Em vaig mirar al mirall del passadís i, com la meva vida, no em veia. Vaig dormir tota la tarda. No havia vist la mare en tot el dia. Aquella nit havia quedat amb la Sara. Eren les vuit i s’havia fet fosc. Vaig alçar amb força la persiana. M’agradava mirar el cel. Un petit planeta es veia brillar al costat de la lluna. Era Venus. Vaig obrir els porticons de la finestra de bat a bat. Vaig obrir els braços en forma de creu, i vaig pujar a la lleixa de la finestra. M’hi vaig llençar al buit. Unes ales grosses se’m van desplegar. Les obria. Les tancava. L’aire em fregava la cara i volava entre ratpenats. La nit m’obria les portes en un vol que tranquil em portava cap a ella. Cap a la meva veritable llar. Ara ja sabia qui era jo. La claror de la lluna em brillava a la cara.

1er. premi literari de narrativa, Sant Jordi 2016. Vallfogona de Balaguer.