Hi havia nens que jugaven amb
joguines, miraven el televisor al sofà de casa, o simplement dormien al llit,
encara, quan l’Aron recollia del terra tots els cartrons buits i escombrava la
brossa d’aquell racó de plaça que havien ocupat al matí. Era dissabte. La gent
marxava carregada de bosses de roba, sabates o qualsevol altra cosa que es pot
vendre al mercat. Les furgonetes feien filera per marxar de la plaça Mercadal.
Algunes pel carrer Miracle. Altres se les veia anant per avall, cap al pont
Nou, passant per damunt del riu Segre que transcorria tranquil per Balaguer.
L’Aron era el més petit dels quatre germans. Ells portaven una parada de roba.
Els pares una de sabates i espardenyes a tocar. Tenia vuit anys. Vivia en una
casa estreta, alta, que tenia un petit balcó que donava a la plaça de Sant
Salvador, als peus de l’església de Santa Maria. L’Aron no va pujar a la
furgoneta. Corria com un boig pel carrer d’Avall. Li agradava passar per les
voltes que aguanten els porxos a ziga-zagues. Ja a casa, va pujar les escales
que duien a la seva habitació, la que tenia balcó. Es va posar les botes altes,
un barret de palla que li feia ombra a la cara, i va agafar un plat d’alumini
que va trobar a les golfes. El pes de les botes que li venien grosses, entorpia
el seu caminar. Caminava lent. Ell aprofitava per menjar-se l’entrepà que
l’àvia li havia preparat abans de marxar. Al passar pel pont vell de Sant
Miquel, tenia l’estómac ple. Es va aturar. Va recolzar-se a la barana per
mirar. Reverent s’obria al fons el Montsec, com a única presència rocosa. Havia
d’anar riu amunt, cap al nord. L’Aron apurava el pas. L’aigua allà perdia força
i quedava estancada a les vores. Va notar com li remolinava al voltant de les
botes, a l’entrar. Els xops s’arrelaven frondosos a la llera del riu. Va agafar
el plat que ell deia ser de plata amb les dues mans. La transparència
tranquil·la de les aigües es va pertorbar a l’introduir-lo dins, i ones
concèntriques de la més petita a la més gran, creixien obertes. L’arena
capturada de tons marrons i daurats, es barrejava amb la dolçor de l’aigua que
bellugava pel plat. Ell mirava atent. I el buidava. I el tornava a omplir. Va
repetir aquesta acció moltes vegades sota un sol de justícia. L’aigua s’havia
tornat tèrbia i l’esperança s’esvaïa com el dia que finia per l’oest. Una mica
d’or per aquell dia, pensava. Un granet minúscul, demanava. El cel enfosquia
aviat a mitjans de setembre. Una posta de colors vermells i blaus apareixia
pintada a l’horitzó de ponent. Va sospirar. Sabia que era tard. Havia rentat el
plat i el barret li penjava a l’esquena lligat amb un cordill. Els peus que
portaven hores encapsats a les botes s’arrossegaven per sortir de l’aigua. Feia
poca lluna. L’Aron la va mirar abans de veure aquella resplendor inesperada. Baixava
del cel. Queia vertical al riu. Llavors es va fondre per després tornar a
brillar. Era una llum verda i fluorescent. S’hi va apropar. Un objecte llarg i
cilíndric brillava al fons. S’hi va apropar més. Semblava buit del mig i tenia
diversos forats taponats de terra. S’hi va apropar del tot. La remor del riu,
el soroll de les aus, i dels ocells, creaven més misteri. Va posar la mà sense
por. L’aigua s’escorria lleugera a l’alçar-lo. El va refregar una mica als
pantalons i va veure al lateral una petita inscripció. Cephirus. Va
bufar per dalt per fer saltar la terra que estava incrustada als forats.
Llavors va notar com un vent despertava després d’un dia càlid i bellugaven
ansioses les fulles dels xops. Baixava canalitzat pel riu. Suau i fresc,
ressuscitava de les aigües dormides com aquell objecte que tenia entre les
mans. Era molt tard. Va tornar a casa per la vora del riu. Pel camí veia
il·luminada la creu del Sant Crist de blau. Cephirus brillava de verd
fluorescent. L’esperaven preocupats. Va
pujar a l’habitació i va amagar la seva troballa sota el matalàs. El vent
bufava i entrava suau pel balcó. Es respirava frescor i les cases s’obrien de
bat a bat per rebre-la. El llums grocs dels fanals s’emmirallaven al riu.
Balaguer s’adormia tranquil.
Era diumenge. L’Aron es va
despertar al so de les campanes de Santa Maria. Els pares i germans havien
marxat al mercat de Torrefarrera. No es va posar les botes, tampoc el barret,
ni va agafar el plat. Va trobar gent que passejava, gent que corria i que
pescaven. Davant l’estàtua de Jaume II d’Urgell, el va saludar. Va baixar a
salts les escales. Corria riu amunt, com el dia abans. Cephirus semblava
una flauta, va pensar. Els dits menuts i morenos es van col·locar, un a un,
sobre els forats. Recordava alguna de les cançons que tocava a l’escola i,
sense bellugar cap dit, sonava una melodia. Les branques dels arbres van
començar a remenar-se ençà i enllà. S’acostava una tempesta. Va apartar Cephirus
de la seva boca. El temps amainava. Si tornava a bufar, el vent també ho feia ple
de força. Ho va provar més d’una vegada. L’Aron se la va mirar bé abans de
llençar-la d’un impuls a l’aigua. Les aigües es van remolinar i un espiral girava
a l’inrevés. Una nena fluïa de dins. Portava un vestit de gassa i dels cabells penjaven
fulles d’heura verdes. Els peixos li saltaven pels peus. La pell brillava.
Portava Cephirus a les mans. El somreia i se li acostava sense trepitjar
l’aigua. Ell es pessigava i fregava els ulls. Reculava a cada passa que ella
feia. Qui ets! Va dir. Sóc la filla dels vents. Has trobat la flauta que
faltava per completar tots els vents. Et concedeixo el do de refrescar les
terres de Lleida en els dies càlids. Cridar als vents perquè ajudin als camps i
s’assequin els blats i els ordis granats. Portaràs la pluja quan la sequera
faci terrossos al terra i la pols esborri els camins. Faràs córrer l’aigua
fresca pels rius. Te’n duràs les boires persistents. Sí, però... puc canviar-la
per un altra cosa? A casa fa falta una furgoneta més gran perquè jo hi càpiga i
pugui anar a mercat amb els meus germans. Aron, guarda bé a Cephirus i
bufa-la només, si és necessari. Aquest és el teu llegat fins que et moris i un
altre nen la trobi, com tu has fet. La nena va desaparèixer, com el remolí i el vent. L’endemà l’àvia va
acompanyar al nét a l’ajuntament. Va explicar el seu secret a l’alcalde que
agraït va reunir al seu govern per tal de regalar una furgoneta nova als seus
pares. L’Aron jugava com tots els nens. Mirava la televisió assegut al sofà de
casa. Estudiava. Anava a mercat els diumenges i festius amb els seus pares i
germans. Sempre va saber quan cridar als vents a les terres de ponent, des del balcó
de casa seva.
Relat presentat al concurs Ziryab.
